Revista Emporion

Absolutisme intel·lectual

5

A vegades penso que vivim sense alè, gairebé esbufegant, i em pregunto si realment hi ha motius per fer-ho, o si el que ens passa és que estem sent arrossegats per una via que ens estira a un camí d’evidències del que passa al carrer, segons una estratègia que es sosté principalment en el desastre.

No cal aturar-se en casos concrets, sigles, ni noms propis. Cal només posar-se els dits sota els ulls, sobre el nas, i mirar només a l’horitzó, per intuir que el que tenim més a prop, als nostres peus, i que hem renunciat a veure, conté una mena de fórmula perversa que porta a pensar que tot el que ens envolta s’està esquerdant, que se n’està anant en orris.

Javier Zuloaga-12-2014Aquesta idea s’està tornant recurrent quan, al llarg de les últimes setmanes, he fet un ús freqüent del comandament a distància per fugir del que m’arribava a través de la pantalla del televisor de casa. Ho feia després de preguntar-me si tot allò és bo per a la societat que, de forma majoritària, s’asseu i “zapeja” per veure què li ofereixen els canals de major audiència.

I he sentit una gran solitud. Canviava de canal a canal i m’anava trobant amb diferents mostres del que avui vull anomenar “absolutisme intel·lectual”, una mena de situacions esperpèntiques que serien de rebuig en una societat que pogués viure amb una mica més de calma -i que avui no ho pot fer- perquè importa més el que diuen les enquestes d’intenció de vot que el coneixement real del que ens està passant.

El periodisme espanyol té plomes que comuniquen i analitzen de forma precisa i brillant, però les seves línies arriben a uns lectors que cada dia són menys, a través d’uns diaris que pateixen els efectes d’una crisi per la caiguda de la publicitat i el descens de la venda d’exemplars. Han retallat despeses i en aquestes estretors el valor de l’experiència ha acabat ben escaldat.

Però al temps d’aquesta crisi, amb trist reflex en els quioscos, la comunicació amb les grans masses de població, la lluita per la “share”, la quota de pantalla, ens està portant a situacions que s’allunyen força del que realment necessitem . “El que vol el públic és més guerra, més llenya. Al cap i a la fi el que necessita és identificar la pròpia desil·lusió amb el corrosiu panorama que es destil·la de les autèntiques baralles de gossos que li arriben a través de la pantalla del televisor “, em deia fa uns dies un amic que mira l’assumpte des la distància.

Fins fa un o dos anys, el motlle de la bogeria televisiva valia per al més insubstancial dels personatges que ens envoltaven. Es cridaven, es deien de tot. Era el que vociferaven l'”ex” d’un torero o el setciències de la premsa de cor. El que no entenia d’aquells assumptes, amb prou feines es detenia a recórrer els canals perquè no sabia gairebé qui eren aquells personatges i preferia pujar al format més seriós, al dels més saberuts.

Però sembla que el pervers motlle, per allò de lluitar per la “share”, s’ha estès. Al cap i a la fi és una qüestió de màrqueting, ja que darrera de les audiències ve la publicitat i aquesta arrossega els diners.

Fixeu-vos si deu ser així,  que Pablo Iglesias, secretari general de Podem, deia a Jordi Évole, fa unes setmanes en la Sisena, que aquest canal no li havia fet cap favor, sinó que havia estat a l’inrevés, ja que ell havia arrossegat els espectadors. En  escoltar-ho, vaig pensar que tot això és una perversió del sistema i vaig preguntar-me si no acabarem en una voràgine força ingovernable.

Els que vivim a Catalunya diem “A veure qui la fa més grossa” per il·lustrar aquests vertígens del descontrol. I sembla que els escàndols, com més grans són, més venen. I potser per això en algunes tertúlies es col·loca els que parlen uns enfront dels altres, en el sentit físic i ideològic de la paraula, perquè així puguin els espectadors veure com s’ataquen, criden i assenyalen amb el dit amenaçadorament i veure que , efectivament, tot és un desastre.

L’última, la que més m’ha fet saltar de la butaca, han estat les paraules d’un economista que ensenya als Estats Units, que per il·lustrar la seva convicció que els hispans som una mica “golfos” va refugiar-se en les influències que l’estudi i lectura de la picaresca en el nostre batxiller, del Buscón i el Lazarillo de Tormes, hagin pogut tenir en el nostre comportament.

Recorden vostès el programa “La Clave”, de José Luis Balbín? Aquella sí que era una altra història. 

Comentaris