Revista Emporion

Emília Xargay i Pagès

5

Torroella, espai d’art

Imatge Xargay

Torroella, espai d’art

“Els Montgrins”
Torroella de Montgrí (1984)
Emília Xargay i Pagès (1927 – 2002)
Escultura de ferro, pedra i ceràmica esmaltada
Patrimoni local

Al passeig de Catalunya hi ha una escultura, de no gaires dimensions, situada sobre un pedestal allargat de pedra. Es tracta d’un monument a la sardana que es va encarregar a l’escultora gironina Emília Xargay en commemoració del centenari de la formació musical Els Montgrins i que, cronològicament, es trobaria dins de la seva etapa de maduresa. A l’artista li agradava assenyalar que s’estimava més l’escultura pública que la del museu, perquè així sempre se la podia trobar caminant pel carrer. Segurament, pensava que el fet de ser a l’exterior li atorgava un valor afegit de proximitat al ciutadà i de lligam a l’entorn que l’envolta. No obstant això, sovint, trobo que, més que un element proper, corre el perill de passar desapercebuda.

L’escultura està formada per quatre figures que denoten el moviment propi de la dansa, tant pels perfils individuals, planers i ondulats, com per la disposició del grup amb aspecte de molinet de vent que sembla rodar. Acompanya a l’obra un petit mural decorat amb fragments de ceràmiques esmaltades, característic de Xargay i que es troba en moltes altres obres. També, és molt significativa la geometrització i l’exclusió de tot allò que ens recordi l’aspecte figuratiu d’on ha sigut pensat. 

Com Mundet, l’autora pertany al grup d’escultors expressionistes de postguerra que van fugir de l’academicisme. Així, no intenta representar més enllà que el seu propi món, i ho fa amb la perseverança i l’experimentació a través de tècniques diverses, com ara pintura, escultura, mural, ceràmica, esmalt, dibuix… que caracteritza la seva personal evolució com a artista i que va generar una renovació en el món artístic gironí de la seva època.

Emília Xargay és una artista que sempre va voler mantenir-se vinculada a la ciutat de Girona, encara que va exposar a molts llocs, com l’Estat espanyol (València, Madrid, Sevilla, etc.) o a la resta del món (l’Argentina, els Estats Units, Cuba, França, Alemanya o Mèxic…). Va patir l’hostilitat de viure en una societat eminentment patriarcal com la societat de postguerra, soltera, on les dones desenvolupaven el seu rol dins de l’espai privat de la llar, diferent al de l’artista que cerca l’espai públic com a reconeixement del seu treball; cosa que no la va fer mai abandonar la pràctica artística i que pondera el seu immens talent. Va saber esperar el seu moment: “Jo crec en l’esperança. O ella o el nihilisme. Jo he trucat a moltes portes amb l’esperit ben net. Les portes s’obrien una mica i després es tancaven. I ja veus… Segueixo esperant.” (Xargay, 1962).

Bibliografia
Vila, Ibet. “Emília Xargay: l’habilitat de convertir el seu món en art”, Revista de Girona,
<http://www.revistadegirona.cat/recursos/2003/0217_032.pdf> [Consulta: 3 de maig de 2014].
Diversos autors (1991). Xargay, Emília, 1927-2002. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

Comentaris