Revista Emporion

Vull ser francès?

24

Recordo que, a mesura vaig anar creixent i entrant en raó, eren bastants les ocasions en què pensava que estaria molt bé poder ser francès. No estic segur que, al mateix temps, estigués renegant interiorment de la meva condició d’espanyol, però tampoc m’atreveixo a dir que no.

Vaig néixer a començament dels cinquanta. Quan vaig començar a estudiar la carrera de periodisme, vaig poder descobrir París. Va ser a través d’un intercanvi d’activitats a l’estiu que el meu pare va acordar amb un periodista francès que editava una revista d’hípica. El meu germà gran i jo vam poder, d’aquella manera, descobrir que els paratges del Loire entre Tours i Angers eren encara més atractius que en les postals i vam comprovar l’enorme grandesa de París.

Gairebé cinquanta anys després, he acabat entenent el que vaig sentir en aquella escapada a les Galies, ja que no vaig arribar a percebre, quan vaig tornar a la casa de la meva família a Madrid, el fons d’aquell núvol de complexos carpetovetònics que certament em van inquietar.

Sí, és cert que pertanyo a una d’aquelles generacions espanyoles a les quals van vendre la grandesa del nostre caràcter enfront de l’arrogància francesa, la d’aquells gavatxos que ens van envair insolentment per estendre l’imperi d’un mariscal baixet que va arribar a ser emperador i que els francesos han recordat sempre i respectat en la seva tomba de les Invalides.

Estan en la història -escrita des de la nostra pròpia òptica- l’aixecament del poble de Madrid o la derrota napoleònica a Despeñaperros, però lluïa molt més discretament, massa, que Ferran VII, el desitjat i el Rei Felón, es va passar pel folre la Constitució i totes les llibertats que van proclamar les Corts de Cadis sota l’amenaça francesa.

Sí, aquest monarca de la dinastia Borbó va aixafar les emocions de llibertat que els espanyols havien expressat amb profunditat durant el setge francès: Va ser poc abans que els francesos, els inventors de l’Estat Modern, van passar pàgina als excessos de Bonaparte i el van instal·lar en uns dels baluards emblemàtics d’aquell París que ell mateix va dibuixar pensant que l’amplada dels Camps Elisis podia donar de si fins al segle XXI.

Que diferents som!  penso en moltes ocasions, sense caure en el derrotisme i deixar de pensar que no seran pocs els trets hispans que són admirats pels francesos.

I ara, en les últimes setmanes, des de la nit de diumenge en què va emergir a l’escenari Macron, el nou President de la República de França, observo amb admiració i sana enveja què és el que ells, els francesos, tenen i què és  el que nosaltres no tenim. No, no va de comportaments ni caràcters. Va de sentit d’estat i de molta generositat.

Sí. Perquè em sembla que per pensar que el teu país està per sobre dels problemes més enrevessats, de les rivalitats i dels greuges provincians, dels rancors i les enveges, cal ser generosos. I crec que aquesta generositat compartida és la que fa possible que els que fins ahir eren antagònics, avui descobreixin que estan d’acord en una cosa. Sí, en una sola cosa: en França.

És una quimera voler ser igual que el país veí, ja que cada pal aguanta la vela de la seva història, de la seva cultura i de l’educació que ha impartit als seus propis ciutadans, amb els seus encerts i els seus errors.

Però el que arriba a través dels mitjans de comunicació, el que llegeixes, veus i valores, t’ajuda a situar-te en les teves pròpies mancances. I nosaltres en tenim, moltes … i també no poques virtuts.

Comentaris