Viure a redós, el nou llibre de Jan Baca

185

Jan Baca ha tret un nou llibre: Viure a redós. De títol complet: La increïble aventura de viure a redós. Un llibre carregat d’humor, de sentiment i de coneixements; un sentiment i uns coneixements que l’autor camufla darrere la ironia i la caricatura. Baca subtitula l’obra: Apunts d’arquitectura per a / no / iniciats, una definició que trasllueix una ambigüitat volguda. Els iniciats hi retroben, pas a pas, els seus estudis –potser rovellats- d’història de l’art. Els no iniciats descobreixen, entre bromes i veres, l’enganyós progrés que ha portat la humanitat de la primitiva cabana de pedra a l’edifici de pisos actual, amb el perpetu vaivé dels diversos estils arquitectònics, l’anhel permanent dels poderosos per exhibir la seva puixança i l’afany de la pobra gent per assegurar-se un recer.

Viure a redós està dividit en dinou capítols, que contemplen, des del primer refugi entre quatre tosques parets fins a la comunitat de veïns, els successius períodes de la història de la humanitat i els seus corresponents estils arquitectònics: de la casa de pedra a les piràmides, del clàssic al romànic i al gòtic, del renaixentista al barroc, del neoclàssic al modernista, d’aquest al racionalista, fins a la Babel postmoderna. Cada capítol té dues parts, primer un comentari de l’autor, en general irònic, tirant a jocós; després la reproducció d’un suposat document de l’època, trobat per atzar, vell i rebregat. El recurs a l’anacronisme hi és sempre present. Curiosament, algunes de les notes aclaridores posades al peu de cada capítol, no totes, aporten l’única informació seriosa totalment fiable. No hi falta la referència a personatges, ídols o dèries de l’autor, com ara al seu oncle, l’arqueòleg Dr. Lluís Pericôt, estudiós de la naveta menorquina; al plató cinematogràfic, aparellat amb la pujança de l’art-déco; a Frank Lloyd Wright i la seva concepció de l’habitatge com un espai orgànic, expressada de forma contundent a la casa de Fallingwater. (Alfred Hitchcock ens en mostrava una de semblant a les darreres escenes de North by Northwest, en castellà Con la muerte en los talones, amb Cary Grant i James Mason.)

L’autor de Viure a redós, abans que res, és arquitecte, un gran arquitecte. La seva obra n’és testimoni: els edificis singulars de Caixa Terrassa, Diari de Terrassa, Centre Cultural Terrassa, Bisbat de Terrassa; el teatre de la Passió d’Olesa; i un munt de cases i xalets al Vallès, al Baix Empordà i a la nostra costa. Abans de projectar una casa, pregunta al client pels seus hàbits, ho sé per experiència. Com viu, com es relaciona. “Ets home ocell? Ets home de caverna?” Passat l’examen previ, venen les propostes, els esquemes, els esborranys, la distribució d’espais i desnivells. Estudia superfícies, volums i requeriments interiors i prescindeix, fins on calgui, de l’aparença exterior. Obertures, les que siguin útils, cap si no cal. Assenyales una paret cega i et diu: “L’emoció del parament llis.” Un rectangle de la sala d’estar que es fica dins del rebost: “La llibreria.” Un altre que surt dos pams cap enfora a la façana: “El piano.” O bé: “La llar de foc…” Qui s’ha de trobar bé en una casa és el que l’ha d’habitar, no el que la veurà des de fora.

Però Jan Baca no és només un arquitecte notable. Ell mateix proclama que ha procurat enriquir la seva professió amb la dedicació paral·lela al cinema, com a art complementària de l’arquitectura. Ha rodat 68 curtmetratges, en col·laboració amb Toni Garriga, i se n’ha endut els màxims guardons en festivals internacionals. És també un dibuixant excepcional, que ha dedicat moltes hores a plasmar en els seus quadres, de forma magistral, els nostres casals i els nostres paisatges. Per arrodonir-ho, Baca escriu. Ja fa molts anys, va explicar la seva manera d’entendre l’arquitectura en un llibre que barrejava el sentiment profund d’aquest art amb la ironia fina: La casa a mida (1994), Premi Pere Quart d’humor i sàtira. De lectura amena, l’escrit anava acompanyat de ninots de factura molt personal, protagonistes d’autèntics acudits. I ara hi torna amb Viure a redós. Arquitecte, cineasta, dibuixant, escriptor… i ninotaire! Hi podríem afegir la seva afecció pel jazz –de jove tocava el trombó- i pel claqué.

Jan Baca Pericôt va néixer a Terrassa l’any 1934. El 1973 va ser nomenat terrassenc de l’any. De família torroellenca per part de mare, té casa a Torroella i estima la vila amb passió d’enamorat. En són mostra una sèrie d’obres relacionades amb la nostra població que apleguen totes les facetes de la seva activitat professional i artística. Com a arquitecte, a més dels diversos habitatges que ha projectat i dirigit aquí, destaca la seva dedicació a l’antic hospital i la intel·ligent reforma de l’edifici emblemàtic de la plaça de la Vila -ara Residència Vila Vella- per a gent gran. Al llibre col·lectiu L’ermita de Santa Caterina del Montgrí (2014), va bolcar el seu saber i la seva sensibilitat artística en un estudi complet sobre la construcció d’aquell edifici entranyable.

Com a dibuixant, les 185 il·lustracions del llibre Torroella Vila Vella (2007), constitueixen un homenatge de dimensions colossals a la nostra població. Com ho va ser l’exposició, l’any 2013, a la capella de Sant Antoni, d’una altra sèrie de dibuixos que plasmaven un seguit de racons notables de la vila i dels pobles de l’entorn; el mateix catàleg era una obra d’art. I encara devem a Jan Baca un altre regal, un llibre-còmic històric-arquitectònic-humorístic: Un dia a peu d’obra del castell del Montgrí (2012), acompanyat d’un pòster (80×60) esquitxat dels seus ninots, que figuren torroellencs antics o actuals, mutats però reconeixibles, vestits de l’època, que fan tots els papers de l’auca: mestres d’obra, paletes, soldats, pastors, trobadors… No hi falta la paradeta d’EMPORION al costat de la del Cucut.

Finalment, cal dir que Baca tampoc no ha oblidat Torroella en les seves produccions cinematogràfiques, ja que no són poques les que situen l’acció en els nostres paisatges, carrers, cases o jardins. Llàstima que faci tant de temps que no se’n fa cap sessió pública al Cinema Montgrí!