Revista Emporion

Conversa amb Víctor Pou (i 2)

9

Tu dius que a partir de l’any 1989 s’obren dues etapes.
Sí, una força optimista que abraçaria del 1989 al 2001, una època marcada pels discursos idealistes, de progrés, de mirada esperançada, unipolar, perquè la Unió Soviètica havia desaparegut…

D’aquest  període el llibre emblemàtic seria el de Fukuyama La fi de la història i el darrer home.
Exacte!

Recordo que els intel·lectuals romans del segle II dC veien el món amb el mateix idealisme: s’havien acabat les guerres, l’economia marxava bé, no hi havia gaires problemes a les fronteres… Cap d’ells va saber albirar la gran crisi del segle III, que acabaria esqueixant l’Imperi.
Bé, doncs un cas anàleg ha passat, perquè fa uns anys ningú no podia preveure que el terrorisme islàmic assotaria Nova York el 2001, que el 2003 començarien les guerres d’Afganistan i d’Iraq, que el 2005  hi hauria el refús al Tractat constitucional de la Unió Europea per part de França i Holanda, que el 2008 començaria la Gran Recessió, amb moltes concomitàncies amb la Gran Depressió del 29, que el 2010 començaria la crisi del deute sobirà a la Unió Europea, el 2011 el fracàs de la primavera àrab i el 2014 l’annexió de Crimea per part de Putin i el naixement del fenomen de l’Estat Islàmic.

Tu dius que la història no es repeteix, sinó que rima.
Bé, això ho va dir Mark Twain, però certament podem establir alguns paral·lelismes. Aquest període, en el qual encara hi som, ve marcat per una accentuada confusió, especialment, europea. Per tant, el que passa avui dia és molt preocupant.

Com veus el futur?
El veig desordenat, amb grans turbulències, amb un clar augment de la conflictivitat. El veig com un món multipolar, desorganitzat, desenquadernat. Globalment hi ha dues assignatures imprescindibles: la millora d’una governança mundial eficaç. El G-20, per exemple, el representaria bastant en la mesura que acull països emergents i països avançats. Aquesta és la seva força. I el desenvolupament d’una economia més humanista arreu, aquella que se centra en la persona i en el bé comú. De moment els grans especialistes en relacions internacionals no són optimistes, Kissinger pensa en un nou world disorder, Fukuyama parla de defensar l’economia de mercat i la democràcia, com a grans valors de progrés, que estan seriosament amenaçats. A la Unió Europea, per exemple, tenim problemes gravíssims ad portas i in portas. A les portes, perquè tenim a tocar la Rússia de Putin i l’incendi dels països de les ribes del mediterrani; i a l’interior, perquè hi ha un gran auge dels discursos populistes i demagògics; i, a més a més, hi ha el gran repte de la immigració. D’altra banda, és imprescindible que Àfrica es desenvolupi, perquè serà un polvorí humà.

De tota manera, en el teu llibre també es dibuixa un futur acceptable, on idealment el món serà multipolar, on la democràcia s’haurà estès, on els països africans i els llatinoamericans esdevindran emergents, on les primeres economies del món cediran terreny, però no cauran tant…
Sembla que hi ha una fi de la història pel que fa al model d’economia de mercat. És assumit per tothom, per les economies emergents, per descomptat, amb tots els perills i excessos, és clar. Segonament, la democràcia hauria de continuar acompanyant els governs, perquè és l’única forma política que respecta els drets individuals i els de la minoria. Tot i això, hi ha dos models exitosos internacionals, el xinès i el de Singapur, que són ben lluny d’aquest concepte occidental de democràcia. El model de la Xina, inspirat en el de Singapur, és el d’un capitalisme d’estat que s’ha d’anar reformant per tal de democratitzar-se i modernitzar-se.
Ara bé, hi ha un munt de conflictes no resolts, per exemple, la guerra contra l’Estat Islàmic, són seixanta països coaliats que el combaten. Un altre punt de vista realment positiu és que estadísticament cada cop hi ha menys pobres en el món, tot i que en una mateixa ciutat, com ara són les nostres, conviuen el primer món i el cinquè. Els que tenen de tot i els que no tenen res.

Un gran problema que es deriva del llibre és el del canvi climàtic.
És un problema fonamental, i cal posar-hi  remei immediatament, perquè ens va la vida. La darrera encíclica del papa  Francesc en va plena, d’aquest pensament, que és alhora una actuació. I relacionat amb això està el gran canvi de model energètic. Alemanya és en aquest procés, que en diuen energiewende, canvi energètic, començant des de baix i des de dalt alhora.

Com veus el procés català?
Per aconseguir la independència calen tres coses: calen unes majories àmplies, cal  un pacte amb l’Estat i cal que la comunitat internacional et reconegui i t’accepti. De moment,  no en tenim cap, dels tres punts. I una altra qüestió determinant és que, en principi,  Europa no ens espera. La més important, però, de totes les condicions, allò que podríem dir la condició necessària i suficient, seria una majoria de dos terços. Aquesta dada és molt eloqüent i l’entén tothom. És la que es necessita per reformar l’Estatut, així doncs amb més motiu caldria també aquesta majoria per avançar cap a la independència. Com més gent voti la independència, més clar serà el missatge dels catalans a Europa i al món.

(La primera part es va publicar al número anterior d’EMPORION.)

Comentaris