Víctor Hugo i la seva novel·la “Els treballadors de la mar” 

194

 

“I quina novel·la..!  Quin festí per al bon gust..!”
Marina Espasa

Anna-Maria Corredor acaba de traduir per primera vegada al català, amb els auspicis de la Institució de les Lletres Catalanes, la magna novel·la de Víctor Hugo (1802-1885) Els treballadors de la mar que Edicions de 1984 ha inclòs en la seva col·lecció de clàssics.

La novel·la la va escriure l’il·lustre novel·lista i poeta del romanticisme francès l’any 1866, des de l’exili a les illes anglonormandes, després d’haver publicat grans títols de la literatura universal com Els miserables (1862) i Nostra senyora de París (1831). És, per tant, una obra de maduresa poc coneguda del gran escriptor francès que, incomprensiblement, era inèdita en català fins ara.

La novel·la és un cant a l’heroisme individual i a l’aventura en majúscules, que permet diverses interpretacions. Tal com ho remarca l’experta Marina Espasa: “Víctor Hugo escriu com vol, i tan aviat ens regala passatges que podrien pertànyer a les millors novel·les marítimes de Jules Verne com atmosferes quasi fantasmagòriques que podrien ser extretes de Charles Nodier i de Guy de Maupassant”.

La novel·la conté 567 pàgines, encara que comenci amb un pòrtic d’unes 80 pàgines, que literàriament són prescindibles, ja que el seu objectiu és donar una introducció històrica, geogràfica i antropològica de les illes del Canal de la Mànega, on es desenvoluparà tota la trama i la intriga de l’obra, per després començar a raig, amb moments de ritme trepidant, demoníac i additiu, en els quals, quan comença l’acció, ja no pots parar de llegir i on, segons Espasa, hi sobresurten escenes inoblidables d’una gran intensitat poètica, com les que l’escriptor descriu de l’enfrontament entre l’heroi, en Gilliatt, i una tempesta, o la seva lluita contra un pop gegant, que “si no són entre les millors pàgines que es poden llegir a la vida, no són res”.

Valèria Gaillard ens recorda que Víctor Hugo va escriure aquesta novel·la a l’exili, a les illes del canal de la Mànega, i no va tornar a França fins al 1870, convertit en un símbol de la resistència republicana i en un dels autors més respectats pel poble. Els seus funerals varen ser multitudinaris com mai s’havia vist abans. Un equivalent a Catalunya en fama i admiració popular seria, segons Gaillard, Mossèn Cinto Verdaguer.

Marina Espasa remarca que en llegir Els treballadors de la Mar -una novel·la contundent i majestuosa, poètica i bàrbara alhora, però apte tant per a gourmets literaris com per al gran públic-, Victor Hugo ens fa sentir “com si acabéssim de pujar dalt d’una muntanya esbufegant i moríssim d’un atac d’èxtasi estètic en arribar dalt”. Hi estic totalment d’acord.

Deia la prestigiosa crítica literària Marthe Robert (1914-1996): “Els grans llibres canvien la vida, els bons l’aclareixen i els dolents l’entristeixen”.

Col·laboració dedicada a Julio Álvarez, bon coneixedor de la cultura francesa.

Referències bibliogràfiques

  1. Marina Espasa. Vint mil llegües de literatura submarina. Ara. 18 de novembre de 2017, pàg. 51.
  2. Valeria Gaillard. El progrés és un vaixell de vapor. El Punt Avui. Cultura 7 de gener de 2018
  3. Víctor Hugo. Els treballadors de la mar. Edicions de 1984. Barcelona, 2017.