Revista Emporion

Vicent Alonso i el seu dietari

11

“Sobre una neu invisible”

 

Arrossegat per gossos
el temps llisca
sobre una neu invisible
al seu trineu de ferro.
Si t’adorms
et travessarà.
Anise Koltz (ciutat de Luxemburg, 1928

Vicent Alonso (Godella, l’Horta 1948) és poeta, assagista i traductor. En aquest darrer aspecte sobresurt la seva magna versió dels Assaigs de Montaigne, premiada amb diversos guardons.

L’autor recentment ha publicat un dietari que recull anotacions i reflexions dels anys 2003 al 2005 que ha editat la Universitat de València i que agafa el nom d’un vers de la seva admirada poeta luxemburguesa Anise Koltz, que forma part del poemari L’avalateur de feu.

El poema insinua que el temps és com un trineu que llisca sobre la neu i si t’adorms, tot passa de llarg. Aquest és l’eix temàtic de la monografia sobre la qual s’insereixen reflexions, sentències, pensaments, fets i anècdotes que donen força, consistència i vitalitat al dietari.

Segons la crítica Simona Skrabec, els dietaris de Vicent Alonso són un llibre extraordinari i en ells l’autor transmet serenitat.

Sobre l’eix conductor del llibre, l’autor reflexiona inicialment sobre literatura i escriu que “l’escriptura és una mena de recer provisional per mitigar l’erosió permanent de la memòria”. I recorda el que deia Josep Pla: “És més fàcil opinar, que descriure i, en conseqüència, tothom opina”. Però cal no oblidar, ens recorda, que “sense el foc d’una certa passió, és difícil que la lectura extregui l’aroma dels versos” i s’adhereix estrictament a allò que deia Montaigne: “Tot resum sobre un bon llibre sempre és un resum dolent”. I sobretot remarca: “Quasi sempre, rellegir em procura novetats imprescindibles”. “El que deixes fora en una primera lectura pot, en la segona, esdevenir la idea més important, el moment més decisiu”. Enamorat de la literatura, l’autor sentencia poèticament que “llegar és reconèixer el que misteriosament portes escrit dins la teua ànima”.

Alonso reflexiona també sobre diferents aspectes de la mort i diu: “Als tanatoris d’ara, la gent pren cafè, beu cervesa, parla dels negocis que porta entre mans i riu sense prevencions excessives. Ens hem llevat la mort de damunt i hem creat un nou ritual que ja no té res a veure amb la senzilla manifestació del dolor i la basarda que, malgrat tot, encara ens provoca”.

Rescata també la cita de Cioran que diu que “emetre un judici moral sobre el altres constitueix quasi sempre un senyal de baixesa” i amb lucidesa ens diu que “trets del seu context, molts pensaments ens dirigeixen per camins erronis” i que “vivim en una cultura que es nega a concedir a la intel·ligència el relleu que mereix”.

Amb ironia remarca també que “cal tenir cura de les sobredosis de salut. Poden tenir conseqüències poc saludables” i fa seu un pensament del poeta Txema Martínez: “Fer-se gran és com fer petit el món”.

Alonso reflexiona que “els amics que tens són els únics que et suporten, amb paraules o en silenci, totes les manies” i creu que “la supèrbia és el més gran dels pecats. Equival a l’odi universal, que inclou l’odi cap a un mateix”.

L’autor textualment escriu: “Per a la meua taula de principis bàsics aquest pensament d’Horaci: ‘Als qui molt pretenen, els manca molt; benaurat aquell a qui el déu, amb mà gasiva, ha donat allò que li basta'”. I està totalment d’acord amb el que deia Guillem Simó: “S’és feliç quan no es necessita res, quan no es té res pendent”.

Referències bibliogràfiques

  1. ALONSO, Vicent. Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, Publicacions de la Universitat de València, 2015.
  2. SKRABEC, Simona. Digues-me, què en faràs? A: Ara, pàg.  48, 6 de febrer de 2016.
  3. ALONSO, Vicent. A manera de tascó. Notes sobre literatura, Publicacions de la Universitat de València, 2012.

 

Comentaris