Revista Emporion

Vicenç Bou i Geli. Recordem l’avi i el compositor

3

Entrevista feta a Vicenç Bou i Vilanova, el mes de gener de 2012, quan es compleix el 50è aniversari de la mort del seu avi,  Vicenç Bou i Geli, músic, compositor i torroellenc il•lustre.

Per començar aquesta entrevista sé, pel temps que ens coneixem, que encara que eres molt jove quan va morir, el seguiment de la vida i l’obra del teu avi ha estat una qüestió fonamental de la teva vida.
Efectivament, encara que era un infant. El primer record que guardo vivament és jugant amb el meu germà i algun amic més, i amb una fusta com si fos un taüt, jugàvem a enterrar-lo. La seva vida i la seva obra l’he viscut en el record. Un dels meus objectius ha estat aprofundir i cercar, trobar i guardar. Tota una vivència.
L’he conegut més a través de tota la meva família, les seves amistats i també d’aquells que, al saber el meu nom i cognom, la pregunta sorgia immediatament: “No ets pas parent de Vicenç Bou?” “Sí…” I en la conversa, un record, una anècdota…  

Efectivament, jo el vaig conèixer a la barberia del teu pare, on estava assegut amb la seva boina i conversava amb els uns i els altres.
I els que eren amics de Torroella, i de certa edat, parlaven afectuosament d’en Vicentet.  

Vicenç Bou va viure amb els teus pares, Rogeli Bou, va tenir cura de les partitures, de copiar-les…
Recordo el meu pare que copiava les sardanes de l’avi, amb aquella ploma, amb plomilla de ferro niquelada, i aquell tinter… posant lletra a Torroella, vila vella
Un dels regals que vàrem fer-li va ser una caixa de Rotring per facilitar-li la seva tasca.

Vicenç Bou - FRANCESC SOLERPossiblement no et serà fàcil destriar l’origen del teus records.
Tinc records de l’avi que no puc saber exactament si són meus o tramesos pels meus pares o dels meus tres germans, l’Albert, en Pere i la Teresa. Del seu piano, la seva boina, les seves ulleres, el seu bastó… que avui es troben a Can Quintana-Museu de la Mediterrània, així com el seu fons musical i les seves cartes. I les que posteriorment altres amics em feren arribar.

Per què no recordem un xic d’història de Vicenç Bou i del que se n’ha escrit?
És un dels compositors més coneguts, premiats i homenatjats de Catalunya. Tan venerat, com a partir d’un cert moment tan discutit, però sens dubte és part del nostre patrimoni cultural.

Bou o Morera. Aquest fou el tema de discussió.
Ell mateix, en diverses ocasions, va afirmar que si hagués destinat el seu temps a perfeccionar els seus estudis musicals, potser no hauria pogut compondre les sardanes que el feren famós.
A mi, personalment, no em preocupa gens aquesta possible discussió, només puc garantir que les seves sardanes omplen de goig, d’alegria i de ganes de cantar i ballar a qui escolta les seves melodies.
Josep Pla va escriure: “L’escriptura de Vicenç Bou és considerada fascinadora i irresistible. Les seves sardanes decanten el cos i l’esperit cap a un ‛dionisme’ franc i explícit, gràcies a les quals l’àrea de la sardana s’ha eixamplat considerablement. Han fet ballar tothom, fan ballar tothom, converteixen l’espectador de passiu en actiu. Les seves sardanes han contribuït a la formació de la manera moderna de ballar-les.”

Com va començar la seva formació i carrera musical?
Va començar amb el meu besavi, Genís Bou, que li ensenyà les primeres notes. Després, Pere Rigau, que el féu entrar en la seva cobla, la Lira, de trombonista. També amb Josep Reixac, el violí, que va tocar als Montgrins. Josep M. Sales i Josep Pi foren els que completaren la relació dels seus mestres.
A la mort de Pere Rigau, l’any 1908, passà a ser flabiolaire i director de la cobla Montgrins, càrrec que exercí durant 20 anys.

I a compondre?
Com era costum en aquella època, va compondre les sardanes que tocaria la cobla per ell dirigida. Les primeres estrenades l’any 1910, Esperança i Cants de maig.

Podríem recordar ara l’anada a Barcelona.
Vicenç Bou fou seduït i seductor anà a Barcelona l’any 1915. Era guapo i cuidava el seu bigoti. Alguns només en recorden com va formar part de la vida cosmopolita i bohèmia en l’època daurada: Emili Vendrell, Raquel Meller, Teatre Apolo, i cupletistes com Pilar Alonso, Mercè Serós, Papeta Iris, Goyita, que triomfaven al Paral•lel  amb les seves sardanes i que el reclamaven.
Però no podem oblidar ni el Liceu, ni el Palau de la Música, ni la programació de les emissores de ràdio que programaven les seves obres, juntament amb la dels millors compositors de música clàssica.
Ni dels compositor de fama que l’anaven a veure: Pau Casals, Richard Strauss, Harols Bawer, Leonard Berstein (que recordava, taral•lejava i puntejava Angelina), ni de les cantants d’òpera com Conxita Supervia, que fou una estrella que interpretava papers protagonistes en òperes de prestigi en els grans teatres de tot el món i que va gravar Llevantina en un d’aquells discs de l’època… Ni d’Albert Einstein…
I la guerra civil i la tornada a Torroella

I la seva vida familiar?
L’any 1906 es casà amb la Teresa i tingué cinc fills: en Pere (mort a la guerra civil), en Lluís (que va morir abans de complir els quatre anys en una època en què era més gran la tassa de mortalitat infantil), en Rogeli (el meu pare, mort als …. anys), en Just (que morí jove) i la Teresa, casada i resident a Barcelona, que tot i la seva edat enyora Torroella, on tenen una casa, i a l’estrena d’Inaudit, Vicenç Bou encara hi va venir. (Cada any, el pare i la mare, morts ja tots dos, anaven a can Caselles a comprar bunyols que li enviaven.)

Bou va ser molt homenatjat.
L’impacte de les primeres sardanes seves, a Barcelona, fou molt gran, i el primer homenatge que li varen retre fou l’any 1916, “Els amics d’en Bou”, a Barcelona. No en recordo la xifra, però són incomptables, i a tot Catalunya.

I la seva producció?
La relació de les seves sardanes registrades supera les 175, xifra a la qual han d’afegir-se altres composicions no sardanístiques, amb les quals se superen amb escreix les 200 composicions.
Recordem només les més celebrades: El saltiró de la cardina, Angelina, Girona aimada, Llevantina, i el seu retorn a la composició amb  La cardina encara salta, Pescadors bons catalans, Record de Calella, Torroella, vila vella (que amb la lletra del teu pare ha esdevingut realment un himne que encara es canta). Eduard Font recorda que en una tarda de diumenge, a l’aplec de Calella, va trobar el mestre Bou assegut en un bar, amb un quadern a les mans, en el qual havia dibuixat el pentagrama on estava escrivint les primeres notes d’una melodia. I al preguntar-li què feia, li contestà: “S’han portat tan bé amb mi que els estic escrivint una sardana.” Eren els primers compassos de Record de Calella.

El 6 de gener de 1962 va morir a Torroella i està enterrat al nínxol familiar, al cementiri de Torroella de Montgrí, però Vicenç Bou i Geli no ha mort, estarà viu mentre durin les seves sardanes: per sempre!


Vicenç Bou i Geli -Torroella Vila Vella 

Vicenç Bou i Geli. Recordem l’avi i el compositor

Entrevista feta a Vicenç Bou i Vilanova, el mes de gener de 2012, quan es compleix el 50è aniversari de la mort del seu avi,  Vicenç Bou i Geli, músic, compositor i torroellenc il•lustre.
 
Per començar aquesta entrevista sé, pel temps que ens coneixem, que encara que eres molt jove quan va morir, el seguiment de la vida i l’obra del teu avi ha estat una qüestió fonamental de la teva vida.
Efectivament, encara que era un infant. El primer record que guardo vivament és jugant amb el meu germà i algun amic més, i amb una fusta com si fos un taüt, jugàvem a enterrar-lo.
La seva vida i la seva obra l’he viscut en el record. Un dels meus objectius ha estat aprofundir i cercar, trobar i guardar. Tota una vivència.
L’he conegut més a través de tota la meva família, les seves amistats i també d’aquells que, al saber el meu nom i cognom, la pregunta sorgia immediatament: “No ets pas parent de Vicenç Bou?” “Sí…” I en la conversa, un record, una anècdota…  

Efectivament, jo el vaig conèixer a la barberia del teu pare, on estava assegut amb la seva boina i conversava amb els uns i els altres.
I els que eren amics de Torroella, i de certa edat, parlaven afectuosament d’en Vicentet.  

Vicenç Bou va viure amb els teus pares, Rogeli Bou, va tenir cura de les partitures, de copiar-les…
Recordo el meu pare que copiava les sardanes de l’avi, amb aquella ploma, amb plomilla de ferro niquelada, i aquell tinter… posant lletra a Torroella, vila vella…
Un dels regals que vàrem fer-li va ser una caixa de Rotring per facilitar-li la seva tasca.

Possiblement no et serà fàcil destriar l’origen del teus records.
Tinc records de l’avi que no puc saber exactament si són meus o tramesos pels meus pares o dels meus tres germans, l’Albert, en Pere i la Teresa. Del seu piano, la seva boina, les seves ulleres, el seu bastó… que avui es troben a Can Quintana-Museu de la Mediterrània, així com el seu fons musical i les seves cartes. I les que posteriorment altres amics em feren arribar.

Per què no recordem un xic d’història de Vicenç Bou i del que se n’ha escrit?
És un dels compositors més coneguts, premiats i homenatjats de Catalunya. Tan venerat, com a partir d’un cert moment tan discutit, però sens dubte és part del nostre patrimoni cultural.

Bou o Morera. Aquest fou el tema de discussió.
Ell mateix, en diverses ocasions, va afirmar que si hagués destinat el seu temps a perfeccionar els seus estudis musicals, potser no hauria pogut compondre les sardanes que el feren famós.
A mi, personalment, no em preocupa gens aquesta possible discussió, només puc garantir que les seves sardanes omplen de goig, d’alegria i de ganes de cantar i ballar a qui escolta les seves melodies.
Josep Pla va escriure: “L’escriptura de Vicenç Bou és considerada fascinadora i irresistible. Les seves sardanes decanten el cos i l’esperit cap a un ‛dionisme’ franc i explícit, gràcies a les quals l’àrea de la sardana s’ha eixamplat considerablement. Han fet ballar tothom, fan ballar tothom, converteixen l’espectador de passiu en actiu. Les seves sardanes han contribuït a la formació de la manera moderna de ballar-les.”

Com va començar la seva formació i carrera musical?
Va començar amb el meu besavi, Genís Bou, que li ensenyà les primeres notes. Després, Pere Rigau, que el féu entrar en la seva cobla, la Lira, de trombonista. També amb Josep Reixac, el violí, que va tocar als Montgrins. Josep M. Sales i Josep Pi foren els que completaren la relació dels seus mestres.
A la mort de Pere Rigau, l’any 1908, passà a ser flabiolaire i director de la cobla Montgrins, càrrec que exercí durant 20 anys.

I a compondre?
Com era costum en aquella època, va compondre les sardanes que tocaria la cobla per ell dirigida. Les primeres estrenades l’any 1910, Esperança i Cants de maig.

Podríem recordar ara l’anada a Barcelona.
Vicenç Bou fou seduït i seductor anà a Barcelona l’any 1915. Era guapo i cuidava el seu bigoti. Alguns només en recorden com va formar part de la vida cosmopolita i bohèmia en l’època daurada: Emili Vendrell, Raquel Meller, Teatre Apolo, i cupletistes com Pilar Alonso, Mercè Serós, Papeta Iris, Goyita, que triomfaven al Paral•lel  amb les seves sardanes i que el reclamaven.
Però no podem oblidar ni el Liceu, ni el Palau de la Música, ni la programació de les emissores de ràdio que programaven les seves obres, juntament amb la dels millors compositors de música clàssica.
Ni dels compositor de fama que l’anaven a veure: Pau Casals, Richard Strauss, Harols Bawer, Leonard Berstein (que recordava, taral•lejava i puntejava Angelina), ni de les cantants d’òpera com Conxita Supervia, que fou una estrella que interpretava papers protagonistes en òperes de prestigi en els grans teatres de tot el món i que va gravar Llevantina en un d’aquells discs de l’època… Ni d’Albert Einstein…
I la guerra civil i la tornada a Torroella

I la seva vida familiar?
L’any 1906 es casà amb la Teresa i tingué cinc fills: en Pere (mort a la guerra civil), en Lluís (que va morir abans de complir els quatre anys en una època en què era més gran la tassa de mortalitat infantil), en Rogeli (el meu pare, mort als …. anys), en Just (que morí jove) i la Teresa, casada i resident a Barcelona, que tot i la seva edat enyora Torroella, on tenen una casa, i a l’estrena d’Inaudit, Vicenç Bou encara hi va venir. (Cada any, el pare i la mare, morts ja tots dos, anaven a can Caselles a comprar bunyols que li enviaven.)

Bou va ser molt homenatjat.
L’impacte de les primeres sardanes seves, a Barcelona, fou molt gran, i el primer homenatge que li varen retre fou l’any 1916, “Els amics d’en Bou”, a Barcelona. No en recordo la xifra, però són incomptables, i a tot Catalunya.

I la seva producció?
La relació de les seves sardanes registrades supera les 175, xifra a la qual han d’afegir-se altres composicions no sardanístiques, amb les quals se superen amb escreix les 200 composicions.
Recordem només les més celebrades: El saltiró de la cardina, Angelina, Girona aimada, Llevantina, i el seu retorn a la composició amb  La cardina encara salta, Pescadors bons catalans, Record de Calella, Torroella, vila vella (que amb la lletra del teu pare ha esdevingut realment un himne que encara es canta). Eduard Font recorda que en una tarda de diumenge, a l’aplec de Calella, va trobar el mestre Bou assegut en un bar, amb un quadern a les mans, en el qual havia dibuixat el pentagrama on estava escrivint les primeres notes d’una melodia. I al preguntar-li què feia, li contestà: “S’han portat tan bé amb mi que els estic escrivint una sardana.” Eren els primers compassos de Record de Calella.

El 6 de gener de 1962 va morir a Torroella i està enterrat al nínxol familiar, al cementiri de Torroella de Montgrí, però Vicenç Bou i Geli no ha mort, estarà viu mentre durin les seves sardanes: per sempre!

 

 

 
 

Comentaris