Revista Emporion

Palladio i el Vesuvi com a metàfores

3

Sento una atracció cap a Itàlia que no puc dissimular. Haig d’anar-hi  sovint per pouar bellesa i l’encant de la vida.

Hi ha tant patrimoni que és impossible tenir-ne cura com en tindrien altres llocs sense una història tan potent. Hem passat prop de tres setmanes a Itàlia i amb la meva dona hem fet la broma (mai no se sap si les coses acaben seriosament) de venir a passar-hi un any sencer i aprofitar per aprendre la llengua més bonica del món. Escric aquestes línies quan acabem el trajecte de nord a sud i després de creuar l’amplada de la península tres vegades. La meta és Grècia, però Itàlia justifica tots els viatges que calguin. Ens hem fixat dos punts principals per visitar: al nord, l’arquitectura de Palladio, i al sud, l’entorn del Vesuvi per observar les seves trapelleries de l’any 79, la darrera erupció d’un volcà que fa basarda. Palladio: el seny, l’equilibri, la formalitat del nord. El Vesuvi, la rauxa que sap improvisar, l’anarquia absoluta, amb ciutats on sembla que no hi hagi govern, amb carreteres sense llei i una cridòria impensable al nord.

PalladioPalladio va marcar al segle XVI una línia d’arquitectura que va fer escola més enllà d’Itàlia i també d’Europa. Amèrica està plena d’elements arquitectònics inspirats en aquest creador de palaus magnífics i de vil·les encantadores. Va treballar a diferents poblacions, però és a Vicenza on es troba un major nombre d’obra seva. A Venècia té menys representació, però veure la basílica de San Giorgio Maggiore des de la plaça de sant Marc justifica un viatge. I les vil·les! La Villa Capra coneguda com La Rotonda és d’una perfecció tan gran, d’un equilibri tan encertat que, qui l’ha vist al natural (no n’hi ha prou en veure les coses en imatges), pot dir que ha estat al paradís una estona. El mateix es pot dir de la Villa Badoer a Fratta Polesine (Rovigo) i de tantes d’altres que tindrem oportunitat de gaudir en el viatge de retorn.

El Vesuvi va sepultar, amb cendres de fins a 20 metres, Pompeia i altres poblacions com Herculà i Boscoreale. El Vesuvi, metàfora del costat obscur de la vida, va destrossar poblacions plenes de vida i que ara hem ressuscitat gràcies a les cendres que han preservat els més bells mosaics, les atractives pintures de colors encesos, els objectes delicats i, d’alguna manera, ressuscita l’esperit d’una civilització, hereva de la grega, que ens ha llegat una cultura basada en l’ordre i la racionalitat. El Vesuvi va triomfar momentàniament, però la resposta de les dones i dels homes al llarg dels segles posteriors a la catàstrofe d’aquell moment, ha estat d’una gran fe en el futur, construint i reconstruint allò que és més preuat i que ens distingeix als éssers humans: la confiança que els néts, amb totes les limitacions que vulgueu, sempre han tingut l’oportunitat de viure experiències més positives que no pas les dels seus avis. La gran lliçó del resultat de la lluita entre allò que representa Palladio i el que encarna el Vesuvi.

Pompeia

 

Comentaris