Revista Emporion

Gerard Vergés (1931-2014)

6

El gran poeta de les Terres de l’Ebre 

“L’obra de Vergés és per llegir i rellegir.”
“Vergés era un autèntic cronista humanista de la vida moderna.”
Sam Abrams

Nascut a Tortosa el 7 de març de 1931, la producció poètica de Gerard Vergés va ser relativament breu però intensa, de qualitat i massa poc coneguda. Tenim la sort, però, que acaba de sortir publicada a l’editorial Proa, un any després de morir, la seva Poesia completa (1982-2014) amb edició, pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams. Comenta l’expert anglocatalà que Gerard Vergés fou un “rara avis” dins el sistema literari català  i un autor “tardoral”,  ja que va crear la seva obra lírica entre els 50 i els 83 anys d’edat.

Vergés va ser doctor en farmàcia i professor universitari i, tal com diu Sam Abrams, fou l’encarnació perfecta i equilibrada de l’ideal de C. P. Snow (1905-1980) de “l’home de doble condició”: home de ciència i home de cultura. Aquest autor argumentava que la ruptura existent entre les dues cultures de la societat moderna, la ciència i les humanitats, eren un obstacle important per a la solució dels reptes importants i dels problemes globals.

Gerard Vergés forma part de l’anomenada Generació Invisible, formada per escriptors com Albert Ràfols-Casamada,  Màrius Sampere, Segimon Serrallonga i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres. Aquests autors van passar  per l’experiència inesborrable de la guerra i varen haver d’encarar-se amb el món opressiu dels primers anys del règim franquista de la postguerra. Vergés deia que va veure de prop la faç més maligna de la humanitat.

Els poetes que més admirà foren Ausiàs March, William Shakespeare, T. S. Eliot i Joan Oliver (Pere Quart). Aquest darrer va ser sempre un referent no només literari, sinó també ètic i humà per a Gerard Vergés.

Diu textualment Sam Abrams que l’obra de Vergés és, d’alguna manera, la crònica matisada de la seva lluita, resistència i oposició davant l’statu quo i el conformisme ignorant o interessat de la seva societat, sempre a favor d’un món més net, lliure, desvetllat i feliç, agafant en préstec els mots de Salvador Espriu”.

Vergés, en la seva poesia, harmonitza i sintonitza tradició i modernitat, perquè “la modernitat sense tradició”, deia, “té una falta perillosa de subsòl creador i la tradició sense la modernitat és arqueologia prescindible”. 

Jordi Llavina, referint-se a la monografia que recull la seva poesia completa, diu que es tracta d’un llibre “dens de sentits i, alhora, clar d’expressió”, una de les seves grans virtuts.

La inclassificable obra de Gerard Vergés es caracteritza també per la seva independència i pertany, segons Sam Abrams, a quatre llocs diferents:  al món de la literatura de les Terres de l’Ebre, a la tradició catalana general ,i per exigència, a la literatura europea i a la internacional.

Vergés va guanyar, l’any 1982, el XX Premi Carles Riba de poesia, un dels premis centrals de la literatura catalana, amb el seu imprescindible i original poema L’ombra rogenca de la lloba, poema llarg, modern, dins la tradició d’Eliot de 345 versos amb un apartat afegit de 49 notes.

Vergés, que no figura paradoxalment a cap manual canònic de la literatura catalana, construeix una obra dotada d’humanitat, noblesa i dignitat que connecta tant amb el públic general com amb l’especialitzat.

Una constatació del compromís cívic del poeta es pot observar, per exemple, en aquesta enigmàtica citació que textualment encapçala el segon apartat del seu poemari Long play per a una ànima trista (1986):

“Només aquells que gaudeixen, des
de generacions, d’una pàtria inde-
pendent, poden prescindir-ne  i pro-
clamar-se ciutadans del món. La resta
dels mortals per força hem d’estimar
la nostra terra i creure en els nostres
mites.”

Indira Sindhi
The Yolk (1919) 

Dedicatòria:  a la Montserrat Oliveres, amb qui hem parlat darrerament molt de poesia.

Referències bibliogràfiques

  • Vergés, Gerard. Poesia completa (1982-2014), Proa (ed.), Barcelona, 2015.
    Llavina, Jordi. “Dolça remor de l’aigua en el record”. A: Presència, gener de 2016, p. 34-36.

Comentaris