Ventura Ametller als Fossos de Figueres (‘Resta Kaòtica’)

42

A la Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic, 2016), Adrià Pujol Cruells, després de  citar mitja dotzena d’escriptors d’aquest petit país i de situar en un pedestal l’indiscutible Josep Pla -The Terminator, diu-, en destaca tres que el van aconduir quan començà a fer literatura del territori: Josep Pella i Forgas, Ventura Ametller i Bepes. Qui més qui menys sap que Pella i Forgas, de Begur, va escriure una Història del Ampurdán romàntica, èpica i embullada. De Bepes, de Palafrugell, Adrià Pujol diu que l’arxiu d’aquella població atresora una trentena de novel·les inèdites seves que descriuen el món dels tapers amb l’hiperbolisme d’un nord-americà postmodern. Pel que fa a Ventura Ametller, de Pals, diu: “La seva manera de mettre en prose aquesta terra em va trastocar”. Encara més: “Abans no vingui algú al meu Empordà Petit amb ànim de iogurt descremat, el millor és que llegeixi Ametller i Bepes. Josep Pla, al costat d’aquests dos, forma un equilàter, una relació de triangle que defineix perfectament el diapasó del país. I Pella i Forga n’és l’ull del centre geomètric”.

Clavaguera, amb Monge i Bassa (als Fossos)

Acabo de llegir el llibre d’Adrià Pujol i el que diu de Ventura Ametller em deixa estabornit. Una cosa és que a un vell amic, ja desaparegut, li facin una bona crítica literària, però una de ben diferent és que te’l situïn al costat de Pla i de Pella i Forgas, marcant el ritme de la cultura de les lletres pàtries a l’Empordà. Ventura Ametller és el pseudònim de Bonaventura Clavaguera i Clavaguera, de can Ametller de Pals, negociants de bestiar. Va néixer l’any 1933, va estudiar el batxillerat a Figueres i va exercir de veterinari a Mataró, on va morir el 2008 als 75 anys. El vaig conèixer i ens vam fer amics al col·legi de Figueres, als Fossos, on vaig anar a raure després de fer tres cursos de batxillerat a Torroella, amb el mestre Dabau.

Malgrat els seus orígens familiars i la seva professió, l’autèntica vocació de Clavaguera, ja de ben jove, va ser escriure, i s’hi va dedicar tota la vida amb passió. Va escriure de tot, sobre tot, en format divers, assaig, poesia, ficció… Enmig de la seva obra, extensa i bigarrada, destaquen dues novel·les, la Summa Kaòtica i la Resta Kaòtica, totes dues reflex esperpèntic i fascinant de la biografia de l’autor-protagonista, Metamorphus. A la Summa Kaòtica, Ametller exposa, amb trets desconcertants, erràtics i delirants, la seva infantesa -des d’abans del naixement-, afectada i constreta pel cercle familiar i pels esdeveniments polítics del seu poble, previs i contemporanis a la Guerra Civil. La Resta Kaòtica continua descrivint la vida de l’autor, màgica, onírica, esotèrica, embolcallada en la cronologia del seu entorn, el Convent-Escola de Sophos de Sephirag, el debolit Imperi Vacant de Bacanàrdia, abans abanderat de la República Pandemònica, ara conquerit i integrat al Sacre Regne de Snyaphia. Hi és present el domini teutònic nazi i la foguerada atroç de la Segona Gran Guerra Bestial. “Retaule immens”, diu Adrià Pujol, “ple de marginalia, notes al peu, caricatures i monstres”.

Amb el seu estil descordat, Ametller es complau a jugar al gat i a la rata, conscient que el lector desvetllat trobarà amb facilitat el desllorigador dels seus enigmes. Ho trasllueix sobretot quan estrafà, enjogassat, l’onomàstica i la toponímia, i ens obliga a descobrir que Juselap de Furilló és Josep Pla de Llofriu, que Poel és Pals, Sophos de Sephirag els Fossos de Figueres, i no cal dir qui és el mestre Vicentet de Torre Vella. Però Ametller també sap fer-se enrevessadament fosc, quan vol, submergir-se en un món màgic, embruixat i extravagant, i entaforar-hi la seva consciència més profunda.

A la Resta Kaòtica, Ventura Ametller descriu l’escenari estrambòtic -però autèntic- de les aventures del Metamorphus estudiant, el col·legi dels Fossos. “Hom pot passar per un corredor llarg, inacabable per una porta o galeria i, al cap d’un moment, refer el mateix camí i no trobar el passadís, ni la porta ni la galeria. I, en el seu lloc, trobar una escala que pujava o baixava a qualsevol insòlita golfa o soterrani, o topar-se amb una paret impenetrable i sobtada, o simplement, no haver-hi res, total desaparició en el buit. No era un problema personal d’orientació! Era la Relativitat Real en perpetu moviment!”. Tot i que em considero persona racional, puc assegurar que el que diu Ametller és ben cert. Jo tampoc no em vaig aclarir mai en aquell laberint d’aules, passadissos, dormitoris, capella, menjador i escales amunt i avall. Als Fossos, almenys quan hi vam ser nosaltres, l’espai-temps estava sota el domini d’un atzar capriciós i juganer.

Quan hi vaig anar intern, a quart de batxillerat, Clavaguera ja era un veterà, i durant quatre anys vam viure junts i vam estudiar junts. Ell ho explica així a la Resta Kaòtica: “Havien arribat nous aprenents, com en Sabas, Adenigram (monàrquic borbònic), en Viela de la Font (noble rural), en Trof (noble i gran músic), en Dizar (doble de Hinkel), el Monjo, en Suques, en Landa (Alfredo, que seria famós actor), en Gibert de les cabres; en fi, una quinzena llarga nova i divertida”. (La traducció dels noms és Bassa, Margineda, Fonsdeviela, Fort, Izard –doble de Hitler-, Monge, etc.)

Aviat es va establir un llaç d’amistat estret entre Clavaguera, Monge i Bassa, potser els tres interns més interessats en qüestions culturals i socials. “Per no perdre l’interès per les coses i l’ensenyança calia un veritable esforç mental i d’imaginació… Així estaven quan en Sabas, en Monjo, en Curses, el Metamorphus i altres aprenents decidiren de formar un grup cultural crític, un equip rebel, que batejaren amb el nom de Ràdio Tramuntana. […]. Provatures pseudoavantguardistes”. Ja he dit que tres dels citats érem interns, Bassa, Monge i Clavaguera; en Curses (Carreras) era extern. El mitjà que vam crear rebia, efectivament, el nom de Ràdio Tramuntana. Cal dir, però, que Clavaguera mostrà un cert retraïment davant aquell moviment renovador: “El Metamorphus no era dels que destacaven, perquè encara no dominava les eines lingüístiques (la bacanàrdica no era ensenyada per res) i les activitats claustrals no eren de prou consistència artística i mental per somoure el cervell”. (La bacanàrdica, el català).

Així i tot, va publicar a la secció mural de Radio Tramuntana una vintena de rodolins que ell descriu com a “etico-pseudo-filosòfics-parapoètics, en mixtura lingüística entre lamentable i grotesca”. Però també, més endavant, un deliciós poema Terra, signat Ben Clava, amb el qual acomplia el seu somni literari; una vintena de versos exquisits, com aquests quatre que clouen el poema: “T’he volgut lliure i ampla / -garlanda de vaixells en el teu mar- / però et veig pobra i bruta, mig-bagassa, / llepant els peus que t’han sollat”.

D’ençà d’aleshores, li vaig perdre la pista, ell ja havia aixecat el vol. Va tractar Josep Pla, que el cita a les seves obres diverses vegades com “en Ventura de Pals”. També va conèixer Salvador Espriu; va ser ell qui li suggerí que Ventura Ametller tindria més sortida literària que Bonaventura Clavaguera. La seva obra, en bona part inèdita, és extensíssima: l’assaig Teoria general de l’universalisme (1979); els poemaris El primer quadern del Bel Dezir (1981) i Paradigmes esotèrics (1991); les novel·les ja citades, Summa Kaòtica (1986) i Resta Kaòtica (acabada d’escriure el 1999, publicada el 2008); i encara hem d’esperar a veure quines sorpreses amaga el seu arxiu. Fantasiós, surrealista.