Revista Emporion

Una obra mestra, a tall d’exemple

3

Gemälde Galerie Alte Meister de Dresden

Les obres mestres que fan els grans creadors es converteixen en uns referents culturals, socials i espirituals que ens acompanyen, inclús sense nosaltres saber-ho. La meva intenció seria apropar-nos a alguna d’aquestes obres, i en concret a alguna pintura, per poder rastrejar l’impacte que la seva presència i el sentiment que la seva visió ens produeix.

Em ve a la memòria el retrat que va fer Tiziano Vecellio (Ticià) cap al 1561 del seu probable amic, el comerciant de pintures de Venècia Alvise dalla Scala. El retrat es troba a la Gemälde Galerie Alte Meister de Dresden. Aquesta galeria de pintures, fundada al voltant de 1733 per August III, príncep elector de Saxònia, rei de Polònia i gran duc de Lituània, ja reunia dels anteriors ducs i prínceps electors peces molt escollides i valuoses. Sota l’empenta del mateix August III, més inclinat a l’art i la cultura que a la política i la guerra, es va anar engrandint per acabar atresorant obres cabdals de la pintura occidental, des de principis del segle quinze fins al moment actual del seu regnat.

El mateix Johann Joachim Winkelmann, considerat el fundador dels estudis i les disciplines de l’arqueologia i de la història de l’art, ja parlava, el 1755, que aquesta galeria de pintures podia ser considerada una de les millors del món cultural europeu.

Alvise della ScalaPerò tornem al nostre retrat i al seu personatge, que era membre de la molt influent Scuola Grande di San Rocco, fundada a Venècia l’any 1478, amb la finalitat d’ajudar a superar les misèries i les plagues que castigaven tot sovint els seus habitants. Aquesta Scuola posteriorment va ser pintada tota ella, i en especial la Sala dell’Albergo per Tintoretto, on també es troben quadres dels grans mestres.

En aquesta tela, Ticià ens presenta un viu retrat del comerciant de pintures venecià (Venècia era en aquell temps el centre més important pel tràfic d’aquests materials) Alvise dalla Scala. La seva persona apareix en un descans momentani i necessari pel pintor que vol fer el retrat, amb les mans reposades; la dreta mig enfundada en l’estola i l’esquerra, que cau més enllà del suport ocult del braç. A la vegada s’insinua la força del seu talent i un cert atreviment  en l’expressió dels seus llavis i de la seva mirada, que s’imposa a l’observador.  I encara finalment, si observem l’entorn de la seva figura, la visió d’aquest home cobra una particular grandesa en estar acompanyada per un paisatge que s’entreveu per la finestra i que li dóna una serenor especial. Són els blaus, els carmins, els malves, que tan bé van saber emprar els pintors italians i que certament Ticià feia escaure en la composició pictòrica millor que ningú. Són els horitzons que s’obren en aquell seu món del Renaixement, també en el món venecià que comerciava arreu, o en l’ànim d’Alvise dalla Scala, que sent caure la tarda inundada per la llum minvant i acolorida del capvespre. La seva figura a l’altre costat queda enaltida per la branca de palma que sembla aguantar i que és l’emblema de la Scuola Grande di San Rocco.

No cal dir res més, només restar contemplant durant una estona la serenitat i equilibri del quadre, amb el benentès que si es veu en calma i sense presses del natural, a la Gemälde Galerie de Dresden, és tota una experiència.

 

Comentaris