Revista Emporion

Una mirada cap els nous ciutadans del municipi

8

Es podria dir  Hassan, tenir 14 anys i fer  tres mesos que hagués arribat.

Quan encara era al Marroc i vivia amb els avis, la mare i el germans, tenia moltes ganes de venir a Catalunya; volia estar amb el pare, també. Aquell pare que feia cinc anys havia marxat i que només havia vist durant un mes cada any. Li feia il·lusió conèixer aquell país del qual tothom, quan en torna, en parla tan bé.

Abans que el pare vingués a Catalunya, havien viscut a diferents llocs del Marroc, sempre pendents d’on el pare trobava feina. Un dia li van dir al pare que a Catalunya hi havia molts llocs de treball  i  va decidir emigrar. Ara que té una feina d’escombriaire i un sou fix ha fet venir la família.

En Hassan, la seva mare i els dos germans petits arriben a l’Estartit, acompanyats pel pare que, content i atabalat, els porta cap al pis que li ha costat tant de trobar .

En un poble prop de Nador, han deixat la casa amb els avis. Una casa molt humil, però gran. Ara s’han trobat amb un apartament de dues habitacions, situat en un bloc de pisos on pràcticament no hi viu ningú més. A l’estiu s’omplirà- els ha dit el seu pare. Les portes i finestres no tanquen gaire bé. Ja se sap, són apartaments d’estiu.

Acostumat com està de jugar al carrer, en Hassan surt i no coneix a ningú. Tampoc els entén quan parlen. El pare li ha dit que li presentarà els fills d’un amic seu que també són del Marroc i que ja fa dos anys que són aquí.

En Hassan ha començat a l’institut. Està il·lusionat perquè sempre li ha agradat estudiar. Però ara ho troba molt difícil perquè no entén res del que li expliquen. Una professora li ha dit, en francès, que no es preocupi que, a poc a poc ja entendrà la llengua del país. Quina sort que sàpiga parlar bé el francès, sempre hi ha algun professor que l’entén.

Tot i que ja ha començat a fer algun amic del Marroc, ell es desanima una mica a mesura que van passant els dies. Enyora el seu poble, els seus avis, els seus oncles i cosins, els amics i la seva escola.

A casa hi ha un ambient una mica deprimit. A tots els costa avesar-se al nou país. El pare avui els ha dit que, tot i l’esforç econòmic que això representa, comprarà una parabòlica. Ara estan una mica més animats, no es senten tan desconnectats del seu món.   

Aquesta és la realitat en què es troben molts infants i adolescents i les seves famílies del nostre municipi. Els autòctons també necessitem un temps d’adaptació per poder pair l’arribada de tants nouvinguts. L’avantatge dels autòctons és que nosaltres som a casa.

Només un exercici d’empatia, és a dir, un exercici de posar-nos al lloc de l’altre amb ganes de comprendre la seva situació pot ajudar-nos a veure la realitat d’una forma més positiva, de manera que la nostra mirada cap a aquell que ens és desconegut sigui d’un profund respecte. El respecte que hem de sentir, sempre, cap a les persones.

Comentaris