Una marca, dues comarques

81

El setembre és el mes del vi per excel·lència a casa nostra. El passat dia 2 de setembre es va celebrar la Festa de la Verema a la Bisbal i, amb posterioritat, la Rambla de Figueres va ser l’escenari de la Mostra del Vi. Com ja és sabut, aquesta ha estat la primera vegada que la premsada del most nou, la seva benedicció i ofrena -els actes centrals i més característics de la Festa de la Verema- s’han celebrat al Baix Empordà, concretament a la Bisbal. El motiu és la incorporació inicial de quatre cellers -en el futur se n’afegiran altres- d’aquella zona al Consell Regulador de la Denominació d’Origen Empordà.
El nou reglament de la DO unifica, sota una mateixa marca, el vi produït tant als municipis de l’Alt com del Baix Empordà. Tots ells tenen, des d’ara, una garantia comuna i es comercialitzaran amb un mateix segell identificatiu. Una situació semblant passa amb l’Oli de l’Empordà, que ja disposa de consell regulador propi -encara que sigui provisional- i amb la Marca de Garantia Producte de l’Empordà, que identifica la comercialització des de l’arròs als brunyols,­ passant per la botifarra dolça i el recuit, sempre i que estiguin elaborats en una de les dues comarques i seguint un procés artesà.

Tradicionalment, quan es parla de vins, el nostre pensament se’n va ràpidament cap a l’Alt Empordà, terra amb grans explotacions, i sovint s’oblida el Baix Empordà, probablement perquè les explotacions són més petites, potser perquè no són tan conegudes, però tenen una qualitat contrastada i reconeguda arreu. A la inversa podríem dir que l’arròs de Pals, comercialitzat sota aquest nom, registra gairebé una quarta part de la seva producció a la zona de Castelló, Riumors i, darrerament, en el límit de l’Escala amb Bellcaire i Albons.

Però a banda del fet que al Baix Empordà hi ha vinyes i cellers i el sector té ganes d’incrementar la seva presència en el mercat vitivinícola, un altre fet l’uneix a la seva comarca veïna i amb aquest sector. Ens referim al suro, un element imprescindible en tota ampolla de vi. Empresaris surers i elaboradors de vi tenen clar que per oferir un bon vi cal un tap de qualitat. El suro, per tant, és un nexe més de connexió entre les dues comarques i a l’entorn del sector vitinícola. Recordem, també, que els boscos d’Agullana, Darnius i rodalies són productors d’alzines sureres.

En general, els elaboradors de tots aquests productes estan satisfets de comercialitzar-los sota un mateix segell de qualitat. I és que la marca Empordà ven i, al mateix temps, continua essent sinònim de qualitat. A diferència del que ha passat, en part, amb el segell Costa Brava, que sovint s’ha unit a turisme de masses, cues a les carreteres i degradació urbanística. Un estereotip que no es correspon a l’estricta realitat, però que ha quallat, i sobre el qual institucions i empresaris privats del sector turístic han de lluitar, d’una banda, per esborrar i, per l’altra, corregir.

Una marca (Empordà), per a dues comarques (l’Alt i el Baix), per què no? I si apliquéssim aquest criteri a altres àmbits? El turístic, per exemple. Està clar que les dues comarques tenen un client potencialment semblant i que els seus atractius paisatgístics, culturals i socials són força comuns i alhora complementaris. La franja que va del Baix Fluvià al Baix Ter té, a més, les característiques d’una subcomarca, amb molts problemes semblants que, en algun moment, han endegat accions conjuntes -tenen una Agenda 21 comuna a molts pobles- i se’n plantegen moltes més. En fi, tot plegat, un tema que pot generar un debat força més ampli i que deixo a la consideració dels lectors d’Emporion en aquesta meva primera col·laboració…