Revista Emporion

Un pla per Europa

1

La crisi del deute està portant als estats de la zona Euro a un situació d’inestabilitat permanent. S’han fet moltes reunions d’alt nivell de les que han sortit decisions sovint fora de temps. Tot plegat han portat a la intervenció de Grècia, Irlanda i Portugal, però també inestabilitat a Espanya i Itàlia i més recentment a d’altres estats de la zona Euro que, només fa un any, no s’ho podien ni imaginar. Darrerament la situació encara s’ha complicat més, amb la caiguda, fins i tot es port titllar de cop a la democràcia, dels governs de Grècia i Itàlia i el posterior canvi per tecnòcrates.

De fet, però aquesta solució no ha tingut resultats immediats si fem cas a com es comporta la prima de risc d’aquests països després de que prenguessin posició Papademos i Monti, ni tampoc hi ha hagut cap canvi després del resultat de les eleccions espanyoles. Encara més incertesa, si hi afegim que també Alemanya s’ha vist afectada per la situació de crisi del deute sobirà, quan fa pocs dies no va poder col·locar tot el deute que volia finançar, fins que va haver d’admetre pagar més interessos, més, fins i tot, que el Regne Unit, que emergeix valor refugi, insinuant els mercats que tot el que s’està fent per solucionar la crisi del deute a la zona Euro no es percep com a consistent ni com a estable en el temps.

La novetat és que aquesta situació ara afecte, no només als estats que ja estem acostumats a veure davant el penya-segat, sinó també a Alemanya i a França. Urgeixen dons solucions clares que calmin i donin seguretat als mercats, però també a la ciutadania i a les empreses, perquè la desconfiança creix i és una mala consellera i més en l’àmbit econòmic. Així, la Unió Europa, mitjançant la Comissió o a partir de la influència dels estats forts, com són França i Alemanya, ha de trobar una solució per a la crisi de la zona Euro. És clar que no és fàcil i que requereix voluntat i sobretot generositat política i fer valer l’interès general dels cinc-cents milions de ciutadans de la UE, per sobre dels interessos particulars de cada estat.

Solucions n’hi han, una podria ser la revisió del paper del Banc Central Europeu de manera que tingués capacitat per intervenir en la compra de deute i generar liquidesa, una altra podria ser la creació d’una mena d’eurobons que garanteixin conjuntament el deute de tots els estats de la zona Euro o també la possibilitat de més integració fiscal i control pressupostari, sense oblidar les mesures per a la reactivació econòmica que generin ocupació. En definitiva, qualsevol de les solucions ens encaminarien cap a un govern econòmic europeu que és la millor manera per a garantir l’estabilitat de la zona Euro i a la que hauria de seguir donar passes ferms cap a la integració política. Tot plegat no és una utopia, sinó una autèntica necessitat si volem salvar l’Euro. El contrari ens porta a la No Europa que és el pitjor que pot passar-nos tant des del punt de vista econòmic com polític. Esperem que els governants i els altres actors influents tinguin la voluntat, la solidaritat i la generositat necessària per dissenyar un pla consistent i estable per Europa.

Comentaris