Revista Emporion

Un patrimoni que Torroella ha perdut

8

Celebrem enguany el sisè centenari del naixement de Piero della Francesca, un dels pintors més destacats del Quattrocento.

Per gaudir de la seva obra més emblemàtica cal peregrinar fins a Arezzo, on es troben uns murals magnífics a l’església de San Francesco. Els més atrevits fan 40 quilòmetres més per visitar Sansepolcro, el seu poble natal; allà han adequat un museu amb bona pintura, dues del mateix Piero. Però només els més obstinats gosen allunyar-se fins a arribar a la diminuta població de Monterchi per admirar una única obra seva: l’esplèndida Madonna del Parto.

Quan vaig contemplar aquest fresc, ben exposat, em vaig emocionar molt. No som només els visitants que mirem una peça, ella també ens mira a nosaltres i ens mira amb la mirada de totes les mirades de generacions que confiaven que aquella Verge gestant, amb la mà defensant el seu ventre, ajudaria també a protegir ventres prenyats del fruit més estimat. I és que Monterchi era el poble de la mare de Piero, la Francesca, d’aquí ve el nom del pintor i la seva voluntat d’homenatjar-la amb una de les obres més dolces que he vist mai.

Però allò que m’empeny a escriure aquestes ratlles no és solament per animar-vos a viatjar fins a Monterchi, sinó per posar els seus habitants d’exemple perquè mai s’han deixat ensarronar per ningú, malgrat els intents per portar la imatge a museus pretesament més segurs. Cap autoritat no ho ha aconseguit perquè els monterchiesis, sempre que ha convingut, han sortit al carrer a manifestar-se per defensar la seva imatge estimada. Ni han permès que la pintura sortís temporalment cedida per a exposicions a Florència. “La Madonna non si muove”, va ser la resposta unànime de socialistes, comunistes i demòcrata-cristians del consistori, tots a l’una! És més, als anys vuitanta del segle passat, el Metropolitan Museum de Nova York va fer una oferta que enterrava materialment Monterchi de dòlars a canvi de deixar-los mostrar la Madonna uns mesos a les seves sales. El no va ser no. Res a fer.

Comparo amb el patrimoni de Torroella que hem deixat escapar; entre altres, el retaule de la Pietat de l’ermita de Santa Caterina, avui al Museu d’Art de Girona. O el de la Verge de la llet, de la mateixa procedència, fins fa poc exposat a la Fundació Francisco Godia i que, des que va tancar per deixar pas a les exposicions de la Fundació Mapfre, no sé on ha anat a parar. I el més lamentable és que Torroella ha perdut fa ben poc els seus arxius parroquials. És que els estudiosos no poden consultar-los amb reproduccions, avui utilitzades arreu? Per què tot va cap a Girona? Va ser una operació sense prou transparència, sense que Torroella pogués manifestar-se unànimement: “L’arxiu no es mou”.

Nota: D’ençà del número 0 d’aquesta tercera etapa de la revista emporion, aparegut just ara fa 10 anys, el desembre de 2006, no he deixat mai de col·laborar amb un escrit mensual. És hora de dir prou per evitar atabalar-vos més. Faig vots per una llarga vida d’aquesta revista centenària i agraeixo als lectors amables que han tingut la gentilesa de comentar-me algunes de les reflexions que he posat sobre la taula. Sé prou bé que el Consell de Redacció, a qui agraeixo la seva feina, seguirà acceptant-me com a col·laborar si en alguna ocasió considero que tinc alguna cosa a dir.

J. S .S.

Comentaris