Un estat petit a Europa

46

En pocs dies he pogut constatar dues realitats que es complementen.

M’explico. Fa uns dies arribava d’una estada a Noruega, un estat petit, de cinc milions de ciutadans, que no forma part de la Unió Europea (de fet, n’ha rebutjat l’entrada en dues ocasions) i que té uns estàndards de benestar dels primers del món. És veritat que l’explotació del petroli li genera bona part dels ingressos a aquest extens país, però també és cert que la bona organització i governança, i també la bona gestió política, econòmica i social, i el tarannà de la societat, aporten molt a la qualitat de vida de què disposen els ciutadans noruecs.

Vaig poder observar, a més de la tranquil·la manera de conduir i de gestionar els comerços i la vida en general que té la major part de la societat, també la manera tranquil·la, participativa i respectuosa de gestionar la campanya electoral, en plena efervescència aquells dies, ja que el dia 9 de setembre hi havia eleccions, amb un bon nombre de partits diferents, cadascun exposant el seu ideari, però respectant-se entre ells.

Almenys aquesta és la impressió que em vaig emportar d’uns dies d’estada en aquest immens país d’una geografia impressionant a l’entorn de la qual flueixen els majestuosos fiords. Oslo, la capital, dóna la sensació d’una ciutat amigable, amb un imponent i emblemàtic edifici a peu de mar, l’òpera, que li dóna personalitat. Sembla impossible que d’aquest indret hi sorgís, fa dos anys, un assassí que va fer trontollar la ciutat i va sacsejar l’illa d’Utoya,  a més de fer revifar els fantasmes xenòfobs.

En definitiva, un estat petit fora de la UE que no té res a envejar a cap altre estat. I per altra part, uns dies després he viscut la Diada de Catalunya, amb la gran participació ciutadana per formar la cadena humana que abraçava Catalunya de nord a sud, i que ha donat una lliçó de civisme i de reivindicació, de voluntat de ser, de llibertat, de sobirania, d’independència i que les coses no poden continuar com ara.

Lligo els dos escenaris perquè a Catalunya es demana un nou estat d’Europa, petició denegada per activa i per passiva pels mandataris de l’estat espanyol, que sovint addueixen grans desastres per una Catalunya independent que veuen fora de l’euro i de la Unió Europea. Veurem què passarà amb la Via Catalana i amb la consulta, veurem quin serà el final del procés. Crec que ara és l’hora de la política, de la voluntat i la generositat, tant del govern espanyol com del català. De fet, però, si el resultat fos un nou estat, no passaria res, si el procés es fa bé i amb consens. Si fos un nou estat dintre de la Unió Europea i de l’euro zona, seríem on som ara, això sí, amb més capacitat política i amb els instruments d’un estat que són els que permeten ser reconegut i present en el món. I si el resultat fos un estat fora de la Unió Europea, tampoc hauria de passar cap situació límit i a mitjà termini el nou estat podria tenir l’estabilitat que ara té, posem per cas, Noruega. Veurem el futur que ens depara.