Un art com a paradigma?

177

Aquest seria el cas que se’ns proposa en l’exposició sobre l’art sumeri que té lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Entenem el paradigma com el model i, en certa manera, com el camí a seguir per l’autor, per l’investigador i també per l’artista, que s’inspira o pren model d’uns altres corrents artístics o grans creadors que l’han precedit.

En el marc dels moviments artístics que fan irrupció a principis del segle passat, trencant amb tradicions ja establertes i ben acceptades, com el mateix impressionisme, li succeeix un canvi de posicions a partir del 1918, que perdura al llarg dels anys vint i trenta a l’època d’entreguerres i fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Aquest canvi de paradigma en el món de l’art s’atribueix a l’ensulsiada política social posterior a la guerra i a la suposada “crida a l’ordre” dels anys següents. Però també és cert que forma part de la constant i profunda renovació de l’art de tots els temps: mirar endavant un cop s’ha amarat del geni de les èpoques que el precedeixen. El cert és que al llarg del segle XX es produïren importants descobriments arqueològics i els pintors iniciaren viatges iniciàtics a terres llunyanes (Gauguin a Tahití i les Marqueses, Emil Nolde pels mars del sud a Nova Guinea). Per altra banda, a la revistes d’art es començava a valorar positivament, per la seva estètica i no sols pel seu valor arqueològic, les formes i figures d’aquells artistes anònims de temps molt antics i de pobles primitius. A Italià es descobreixen els frescos de la vil·la pompeiana de Boscoreale, que s’exposen per a la seva venda a París l’any 1903. Sabem, pels estudis de la historiadora de l’art Concepció Boncompte, que aquestes pintures van influenciar en la pintura de Picasso a l’època de Gósol –com també l’influencià l’art romànic-, i com “el sincretisme religiós conduirà Picasso a un sincretisme plàstic que es tradueix en la fusió dels models pompeians (pagans) i romànics (cristians)”(1).

Fig. 2: Cap del rei de Gudea (2100 aC)

De la mateixa manera, les expedicions angleses i franceses a partir dels anys vint a Síria i a l’Iraq (les regions de l’antiga Mesopotàmia) aporten importants descobriments que es relacionen amb els textos bíblics que parlen de Nínive i Babilònia. L’art sumeri es comença a conèixer i es valora cada vegada més, especialment després del descobriment de les tombes reials d’Ur per Charles Leonard Wooley el 1927 i el descobriment dels ziggurats mesopotàmicsa Ur i Uruk, que possiblement influïren plàsticament i ideològica en l’arquitectura dels gratacels, en especial a Nova York, considerada la nova Babilònia(2). Quelcom semblant passa amb el poema èpic de Gilgamesh, que no va estar a l’abast del públic fins als anys quaranta del segle passat.

És reconeguda la influència de l’art sumeri (fig. 1, 2, 3) i en general dels pobles primitius, que arribava al món occidental per primera vegada i penetrava en els cercles artístics contemporanis. L’exposició de la Fundació Joan Miró mostra efectivament aquesta influència en pintors i escultors dels segle XX com Henry Moore (fig. 4), el primer Giacometti, Barbara Hepworth (fig. 5), Joan Miró (fig. 6), Henri Michaux (escriptura cuneïforme), Picasso o Willi Baumeister, entre d’altres(3). Tots aquests artistes contemplaren les obres d’uns predecessors molt llunyans en el temps i en l’espai. Admiraren unes obres de ceràmica, d’escultura o de pintura, no tan llunyanes com les dels pintors de les cavernes del món prehistòric, però que transmetien igualment una expressió de força continguda i naturalitat. Eren obres d’una bellesa amagada però subtilment poderosa. I així, ells crearen a la seva manera un nou art, que també produí una nova bellesa, un nou paradigma estètic. Un art en el qual, segons Apollinaire, la presència de la unitat essencial que fa possible l’èxtasi també hi succeïa(4).

Bibliografia

  1. BONCOMPTE, Concepció. De “Pageses d’Andorra” a “Demiselles d’Avignon”; un viatge romànic”, Govern d’Andorra, juny de 2016, p. 37.
  2. AZARA, Pedro. “Sumer i el paradigma modern”. A: Elegia sumèria, Fundació Joan Miró, Fundació BBVA, p. 15.
  3. Ibíd. Recepció occidental de l’art sumeri, p.45-115.
  4. APOLLINAIRE, Guillaume.  “Meditations Esthtétiques”. A: Les peintres cubistes, Berg International, ICN Orthez (France), 2012, p.12.
Fig. 6:  Joan Miró, maqueta de monument (1964)
Fig. 5:  Barbara Hepworth, figura (1931)

 

Fig. 4: Henry Moore, figura asseguda (1929)
Fig. 1: Estàtua d’un barbut orant (2400 aC)

 

Comentaris