Un any de mals fums de Trump

380

Aquest mes de gener es compleix un any des que el nou president dels Estats Units d’Amèrica (EUA), Donald Trump, va prendre possessió del càrrec. A diferència del que ha passat amb bona part de les promeses fetes durant el període electoral, el balanç que es pot fer del seu primer any de mandat en matèria de medi ambient s’ajusta molt bé al que s’esperava d’ell.

Tot just ocupar el càrrec, va retallar funcions essencials de l’agència del medi ambient del país i va posar als càrrecs de responsabilitat d’aquest i altres organismes dedicats a la protecció del medi ambient enemics declarats de tota regulació ambiental. El nou equip ben aviat es va posar a la feina: es van desmantellar programes de descontaminació de l’era Obama per considerar-los cars, es van derogar normatives que exigien a la indústria energètica i de l’automòbil el compliment d’objectius d’eficiència per considerar que anaven en contra dels interessos de l’economia, es van anul·lar proteccions relatives a la qualitat de l’aire i de l’aigua destinades a millorar la salut pública i evitar la mortalitat relacionada amb complicacions respiratòries i per la presència de substàncies químiques a les aigües, etc. El govern de Trump també ha decidit anar per lliure en l’àmbit internacional. Tot i que encara no s’ha pogut concretar, ja va anunciar la decisió de treure els EUA dels acords pel clima de París, deixant el seu país com l’únic en no donar-hi suport (després que fins i tot Síria, l’única excepció mundial fins fa ben poc, s’hi hagi unit). Per raons més relacionades amb el mercadeig polític que amb objectius programàtics, els EUA també van decidir ara fa uns mesos descatalogar 17 Reserves de la Biosfera declarades per la UNESCO del seu territori, poc abans d’anunciar que el país abandona directament aquest organisme internacional i cancel·la la seva aportació econòmica. Finalment, aquest mes de desembre passat, el congrés dels Estats Units va aprovar una ordre per eliminar la protecció federal que concedia a diverses reserves naturals i monuments nacionals, facilitant l’explotació dels seus recursos naturals per part de la indústria.

És indiscutible que, com qualsevol altre país, els EUA tenen la sobirania per prendre les decisions que afecten la seva pròpia població i territori. El problema és que, a diferència d’altres tipus de polítiques, les que afecten el medi ambient no només tenen repercussió sobre la població nacional, sinó que afecten el conjunt de la humanitat. Respirem el mateix aire i compartim els mars i oceans. En aquest sentit, les decisions del president del país més contaminador del món (si es mesura per càpita) afecten directament les poblacions d’arreu i, indirectament, poden donar quartada o justificació a d’altres líders per començar a prendre decisions igualment irresponsables. Davant problemàtiques globals, les solucions també haurien de ser globals. Aquest principi, que ja va ser reconegut després de la Segona Guerra Mundial, no s’ha implementat mai completament. Les Nacions Unides, que hauria d’esdevenir el govern del món, ha perdut prestigi i influència en els darrers anys, en bona mesura a causa del boicot per part d’alguns països, més interessats a defensar els interessos d’alguns grups econòmics, que el bé col·lectiu de la humanitat.

Davant aquest panorama, només es pot trobar certa esperança mirant cap a baix, cap als governs i moviments d’escala local o regional. A diferència dels governs estatals, rarament recolzats per més del 40% de la ciutadania, els governs locals i les entitats civils i sense ànim de lucre estan fortament prestigiades, amb nivells d’aprovació de la seva labor de proximitat sovint superiors al 80%, segons els estudis d’opinió. Als mateixos EUA, un ampli grup de ciutats, universitats, empreses i col·lectius diversos han impulsat el moviment “We are still in” (Encara som dins), defensant que, independentment del que digui el govern del país, segueixen compromesos amb les accions per mitigar l’escalfament global que amenaça la humanitat. Davant l’assalt a la protecció dels espais naturals, els pobles originaris del territori americà s’han mobilitzat per defensar l’ús públic de la terra i els recursos. A Europa mateix, davant la tebiesa de l’acció de governs com l’alemany o l’espanyol, els governs locals i, en el cas català les diputacions provincials, són líders en iniciatives de reducció d’emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. Sovint considerades actors menors, col·lectivament, aquestes institucions i organitzacions poden contribuir a millorar el món molt més que no pot degradar-lo un sol Trump que, a més, té data de caducitat.