Última reflexió

151

El que més angoixa i preocupa els éssers humans en arribar a una certa edat  és la por a la mort; de fet, aquest és un tema molt recurrent del qual es parla sovint a les tertúlies que les persones grans portem a terme quan estem reunits a les places parant el sol i també al voltant d’una taula en les llars dels jubilats. Per altra part, la gent jove no es preocupa gaire d’aquest tema, perquè lògicament estan confiats que encara els espera una llarga vida per davant. Però la realitat és que la mort sempre ronda al nostre entorn des del mateix moment en què arribem a aquest món.

En el meu cas particular, crec que al llarg de la meva existència he fet un recorregut més o menys acceptable pel camí de la vida. En canvi, per desgràcia, familiars, amics i coneguts van patir la mort prematurament per culpa d’accidents o terribles malalties, fets que he lamentat profundament.

Per la part que em toca, soc molt conscient que estic arribant a la fi del meu particular trajecte, i per més que vulgui és impossible retrocedir ni un sol mil·límetre, hi ha una força implacable que t’obliga a tirar endavant, i tinc por d’arribar a l’altre costat. Però, de veritat, el que més em dol, és deixar aquest món tot i les múltiples clatellades que vas rebent al llarg de la vida, dins aquest martiritzat planeta. I, en canvi, no em preocupa la mort, al cap i a la fi l’eternitat ens dona permís per passar una estona més o menys llarga a la terra i quan aquest permís s’acaba, altra vegada cap a l’eternitat, ja de manera definitiva. Aquesta és la pura realitat.

Davant aquest fet irreversible, l’instint de supervivència de gran part dels éssers humans és tan potent, que no s’accepta la pèrdua de la vida després de la mort, per la qual cosa es refugien en diferents religions que prediuen i afirmen  que més enllà del nostre món hi ha un lloc on la vida és eterna i protegida per un Déu creador, amo i senyor de l’univers.

Aquest és el gran dilema que des de fa milers d’anys arrossega la nostra espècie. Els uns convençuts de la veracitat d’aquest misteri, els altres en contra negant aquest fet, una altra part es mou entre un mar de dubtes, i uns quants més passen d’aquestes controvèrsies.

Actualment, la nostra societat occidental respecta sense gaires problemes la llibertat individual de pensar el que es vulgui sobre el tema de les religions.

Per fi, després de segles de confrontacions provocades per voler imposar per la força determinades idees, avui en dia hi ha una relativa calma i comprensió envers les diferents opcions a què feia referència, motiu pel qual tots ens hem de felicitar.

Malauradament no passa el mateix en molts països del nostre entorn, on han rebrollat els endèmics conflictes ètnics i religiosos, i a més, barrejats amb uns  interessos econòmics i geopolítics inconfessables que alteren la convivència dels afectats i on sempre reben els mateixos, o sigui, els més dèbils. Tenim experiències pròpies d’atemptats molt a prop de casa nostra.

Davant d’aquestes evidències no puc deixar de ser pessimista, però també celebro que hi hagi persones optimistes, només faltaria. No obstant això, la realitat és molt tossuda i amb tot el respecte formulo la següent pregunta… algun optimista pensaria el mateix si algun familiar seu, amic o conegut hagués sofert la mort o les ferides que es van patir a la Rambla de Barcelona? I, a més, fins i tot el papa Francesc tem un possible conflicte nuclear.

Per tant, i per tot plegat, modestament dono suport a les pregàries dels creients, que demanen a Déu que ens perdoni els pecats, i de passada que il·lumini també els mandataris de tot el món, perquè amb les seves incompetències no ens acabin portant aquest planeta a fer punyetes.