Revista Emporion

Tu de Mart i jo de Saturn

41

El primer de setembre, quan aquest article es publiqui, marcarà per mi el principi d’una nova etapa, treballant i vivint a la ciutat de València.

La primera setmana del passat mes d’agost ja vaig desallotjar el pis de lloguer on, durant en els darrers tres anys, he viscut a Girona. Un dels primers canvis que vaig fer quan vaig entrar en aquest habitatge va ser canviar de companyia elèctrica. En el moment de fer el retorn de les claus, l’arrendador, que havia vingut a inspeccionar l’estat de la seva propietat, es va sorprendre d’aquest canvi i va deduir que ho havia fet perquè havia aconseguit un preu millor. Quan li vaig respondre que no, es va mostrar perplex, era evident que necessitava una explicació. I aquí em vaig equivocar.

Podia haver-li dit, sense mentir, que ho havia fet perquè no volia que els diners del meu rebut anessin a engreixar les arques d’una gran companyia transnacional i que, en canvi, preferia recolzar un negoci local, amb seu a Girona, que dóna feina a gent d’aquí i que tracta la clientela amb respecte. Podia haver-li dit, sense mentir, que era una modesta mesura de protesta contra l’oligopoli elèctric estatal. El grapat de companyies que el componen, encapçalat per Endesa, Gas Natural i Iberdrola, ha aconseguit dictar les polítiques estatals que haurien de regular el sector, en benefici propi i a canvi de garantir un retir daurat a la classe política que es presta a col·laborar-hi oferint una cadira en els seus consells d’administració i favors similars. Podia haver-li recordat que, gràcies a aquest càrtel, Espanya té una de les legislacions més regressives en matèria energètica. El sistema afavoreix les grans companyies a través d’un fals mercat lliure i d’un increment constant de la fracció fixa de la factura que fa pràcticament inútil tot intent d’estalvi per part de la població. Com si no anés amb elles, hem hagut de veure com les mateixes companyies es resisteixen a prendre mesures per atenuar els efectes devastadors de la pobresa energètica. Alhora, el sistema penalitza l’autoproducció i la implantació d’energies renovables més barates, cosa que ha situat el país a la cua d’Europa en aquests conceptes. A nivell més pràctic, podia haver-li expressat la meva preferència per un sistema de facturació fix, on el preu de l’energia fos conegut abans de consumir-la i no després. Això permetria evitar episodis com el del febrer passat, quan en plena onada de fred el preu del kWh es va disparar per una combinació de gran demanda i maniobres especulatives de les grans companyies.

escolaSE

Potser alguna d’aquestes raons hagués trobat certa comprensió, potser fins i tot simpatia, per part del propietari del pis. Però a mi, en aquell moment i davant la incapacitat d’articular improvisadament un discurs amb tants punts, només se’m va acudir de dir-li que no, que pagava una mica més per l’energia, però que era tota energia renovable, que no contribuïa a l’escalfament global en no produir emissions de carboni i que, en part, era produïda per la pròpia cooperativa de la qual formo part i amb la qual tenia contractat el servei. Davant aquestes explicacions, el seu rostre de perplexitat ja va deixar pas a un rostre de total desconcert, de no haver entès absolutament ni una paraula del que li havia dit, com si vinguéssim de distints planetes i parléssim llengües diferents. “Bé, ja veurem què fem” i vam passar a altres temes. Un parell de dies després la companyia immobiliària em feia arribar un full per signar, conforme jo aprovava el retorn de la contractació de la llum a l’anterior companyia.

Penso que l’anècdota reflecteix un error meu, alhora força estès entre els que ens dediquem més o menys directament a qüestions ambientals, consistent en assumir que la necessitat de tenir cura del medi ambient és, davant l’allau de problemes que se’ns tiren a sobre, evident per si mateixa i que l’ambició de fer-ho és compartida per tota la societat. Episodis com el descrit demostren la molta feina que falta fer a nivell de comunicació i conscienciació. De campanyes se n’han fet moltes, és cert, però segurament s’han fet massa sovint apel·lant a l’altruisme de la població o directament exigint certs comportaments (per exemple, en matèria de reciclatge). Malgrat que forma part d’un altre camp, penso que és exemplar la campanya que enguany ha fet trànsit per reduir el nombre d’accidents a les carreteres: aquella on se’ns mostra la reacció de diverses persones confrontades amb la idea de perdre sers estimats a la carretera. La campanya defuig l’ús d’imatges xocants (que el cervell del receptor tendeix a eliminar) i imperatius (“si beus no condueixis”) per, en canvi, buscar la identificació i empatia de l’audiència, així com la seva complicitat per aconseguir un objectiu desitjable comú: reduir les morts a les carreteres. És positiu que, finalment, les institucions públiques utilitzin per a les seves campanyes de servei públic tècniques sofisticades que, d’altra banda, les marques comercials ja fa temps que utilitzen en la promoció dels seus productes. És desitjable i cada cop més urgent emprar també eines comunicatives potents per replantejar el model energètic que volem i aconseguir un consum més responsable davant l’explosió del mercat del vehicle endollable, que sembla imminent i que farà disparar la demanda elèctrica. No pot ser cosa de quatre “verds”. Tinc fe que, explicant-li amb més calma i millor, l’arrendador del meu pis gironí hagués pogut comprendre les meves motivacions per canviar de companyia, i potser fins i tot hauria compartit que el criteri econòmic no ho és tot.

 

Comentaris