Revista Emporion

Millor que no

4

D’un temps ençà, per poc que seguim els mitjans de comunicació, se’ns està fent familiar la imatge d’un home que voreja els setanta anys, de cabell ros tenyit, comportament poc convencional, sense pèls a la llengua i que, a part de ser notícia perquè lluita per ser el candidat republicà a la presidència dels Estats Units d’Amèrica, ho és també pel seu discurs conflictiu, xenòfob i descontrolat per una impúdica incontinència verbal.

Com ja haureu endevinat, em refereixo al magnat de Nova York Donald Trump; un personatge que per les seves paraules es pot qualificar de racista, egocèntric i fortament imprevisible, però que disposa d’una fortuna calculada en 4.200 milions de dòlars, un “insignificant” detall que li permet ser on és i que a algú de nosaltres pot fer-nos plantejar la següent pregunta: què ha motivat aquest multimilionari a entrar en política, si quasi tot el que es pot comprar amb diners està al seu abast? La resposta és ben senzilla: el Sr. Trump ja no en té prou amb només tenir diners, ara té ànsies de poder, de governar i d’agafar les regnes del país més poderós del món; però aquest és un poder i un privilegi que només li pot atorgar la política i els vots dels ciutadans del seu país. Ell intenta aconseguir-los, amb el seu peculiar, personal i molt ben estudiat estil, acompanyat d’un discurs que no deixa indiferent ningú.

Des del dia 16 de juny del 2015, data que va presentar la precandidatura a les eleccions presidencials del 2016 pel Partit Republicà, escollí com a lema “Restablir la grandesa als Estats Units”, i recorre el país incitant els electors i dient-los: “No necessito els vostres diners, vull només el vostre vot.” Tant el lema com la frase podrien fer gastar molta tinta.

El Sr. Trump, des que va pronunciar els primers mítings, no ha parat de generar conflictes, de manera especial quan en un d’ells criticà obertament l’avanç de la Xina en la política mundial i catalogà els immigrats il·legals mexicans de “delinqüents i violadors”, i proposà tot seguit de construir un mur entre les fronteres dels Estats Units i Mèxic, sufragat pels mexicans; en cas de desacord -si aconsegueix la presidència-, amenaça de canviar una secció de la legislació antiterrorista, que permetria tallar els fons que rep aquest país a través de les remeses dels seus immigrants als Estats Units.

Manté la postura que el sistema polític del seu país està trencat i que el país ha perdut influència, protagonisme i competitivitat en el conjunt mundial. Per arreglar-ho -sembla que amb certes presses i com volent recuperar un antic imperialisme-, manifesta que “ni ell ni el país tenen temps de ser políticament correctes”; una altra frase, un tant abstracta, que pot tenir lloc a tantes interpretacions com es vulgui.

A mesura que avança la campanya, cada vegada són més freqüents i preocupants les controvèrsies, acusacions i enfrontaments violents que va generant arreu per on passa; el Sr. Trump comença a recollir els fruits de tot el que tan pròdigament ha sembrat al llarg del que va de campanya.

Amb tal discurs i actitud, no és estrany que destacats membres del Partit Republicà, a hores d’ara, ja veuen el Sr. Trump més com una amenaça que com una solució; però a ell, que no li falta olfacte i de ben segur que deu intuir la forta oposició que tindrà des de les pròpies files, si no aconsegueix els 1.237 delegats necessaris per ser nominat automàticament candidat republicà, va declarar que no descarta la possibilitat de presentar-se com a candidat independent a la presidència dels Estats Units.

L’última ensopegada del magnat a Wisconsin ha fet trontollar la seva espectacular carrera i deixa entreveure la possibilitat que el Partit Republicà arribi a una convenció oberta on no hi hagi un candidat nominat de forma automàtica. El que sí que està clar és que, d’una manera o altra, està disposat a lluitar fins a l’últim moment per aconseguir el poder polític, l’última peça que li falta per completar el seu personal trencaclosques; tot fa suposar que tindrem Trump com a mínim fins al novembre.

En un món tan globalitzat, l’elecció del president del país més poderós del planeta i la política que pugui marcar aquesta persona és una cosa que directament o indirecta acabarà per afectar-nos a tots.

Respectant, com no podria ser d’altra manera, la decisió sobirana del poble nord-americà, crec que molta gent espera que, arribat el moment decisiu de posar la papereta a les urnes, els ciutadans d’aquell país encertin amb l’elecció del seu líder i deixin que el Sr. Trump es dediqui plenament a allò que tan bé sap fer: negocis i guanyar diners. Crec també que, pel bé de tots, la presidència dels Estats Units ha recaure en una persona molt equilibrada, molt més moderada, menys xenòfoba, sense ànsies imperialistes o de construir murs de separació, i amb un sentit de la justícia i la tolerància força més desenvolupat.

Acabaré l’article amb les mateixes paraules que l’he titulat: Sr. Trump, vostè millor que no.

Comentaris