Revista Emporion

Thatcher i les Malvines

5

Mai havia recuperat, amb tanta claredat, detalls perduts en la meva memòria des de fa trenta anys. Va passar dissabte passat, quan vaig anar a veure La dama de ferro, una pel•lícula en la qual un acaba dubtant sobre què pesa més en la decisió de pagar els sis euros llargs de l’entrada: si la recreació d’una de les figures polítiques més controvertides de l’Europa dels darrers trenta anys o el paperàs de l’actriu que l’encarna, la magnífica Meryl Streep.

Deixant constància de la meva admiració per la protagonista de Kramer contra Kramer, Memòries d’Àfrica, La decisió de Sophie o Els ponts de Madison, entre moltes altres, he de reconèixer que vaig anar al cinema empès per la relació que la meva professió m’havia portat a mantenir, a 10.000 quilòmetres de distància i fa tres decennis, amb Margaret Thatcher.

En els últims mesos de 1981, els periodistes estrangers que exercíem com a corresponsals a Buenos Aires ─jo ho feia a l’Agència Efe─ vèiem com el llavors ministre d’Afers Exteriors de l’Argentina, Nicanor Costa Méndez, començava a reclamar en fòrums internacionals una ràpida solució per acordar, amb el Regne Unit, la recuperació de la sobirania sobre l’arxipèlag de les Malvines. A Londres no sabien ni responien.

En els dos anys anteriors en què els mitjans havíem seguit l’actualitat del país, aquesta qüestió mai havia aparegut en el guió de les coses importants i en els últims sis o vuit mesos, la qüestió capital, gairebé el monotema, era la desconfiança en la situació econòmica, el seu efecte devastador en la moneda nacional i l’aparició d’un mercat negre de canvi de divises que deixava el país al peu dels cavalls de la inestabilitat.

El 2 d’abril de 1982, els periodistes d’Efe despertàvem les alarmes internacionals amb un breu cable que deia “Tropes argentines ocupen les illes Malvines”. I es va armar el gran espectacle. Downing Street en negava la major i poques hores després, darrere la dimissió de Lord Carrington com a secretari del Foreign Office, no només donava crèdit al que oficialment havia confirmat el govern argentí, sinó que Thatcher anunciava la sortida imminent de la Task Force per posar ordre a les illes Falkland (nom anglès de l’arxipèlag en disputa).

Des de la central d’Efe a Madrid ens van enviar reforços i Antonio Caño, avui corresponsal d’El País a Washington, i Juan Carlos Muñoz se sumaven al reduït equip que formàvem Enrique Merino i jo mateix. Dies després, els enviats especials de grans mitjans aterraven a Buenos Aires. Lluís Foix (La Vanguardia), Juan González Yuste (El País), José Vicente Colchero (Ya), ens van convertir en portada gairebé obligada durant uns mesos, sobre un conflicte del qual el desaparegut expresident espanyol Leopoldo Calvo Sotelo va dir, després de ser preguntat sobre una possible semblança d’aquell cas amb el de Gibraltar, allò tan èpic que el de les Malvines era “diferent i distant”.

Van ser quatre mesos periodísticament diabòlics, en què els periodistes estrangers no vam ser autoritzats a moure’ns de Buenos Aires, des d’on, entre bons filets i excel•lents vins de Mendoza, vàrem patir les penúries d’una guerra en què uns soldats-reclutes no van poder aguantar la primera empenta de la infanteria de marina britànica.

El final de la història la coneix o la pot conèixer perfectament el lector si és que l’assumpte li resulta llunyà per la seva joventut. Tirin de cercador.

malvinas 1982

L’abril de 1982 començava l’hivern austral, que a les Malvines ho suporten tan sols les ovelles. En les aigües que envoltaven aquell territori es concentraven i es concentren els grans bancs que es coneixen de kril, una petita gamba que alimenta les balenes i de la qual els japonesos obtenen una farina de peix de gran valor nutritiu. A les Malvines hi ha petroli i les Malvines, déu n’hi do, estan situades geogràficament sota del paral•lel a partir del qual es poden exercir drets territorials sobre l’Antàrtida.

A La dama de ferro, Margaret Thatcher reuneix la plana major per decidir sobre la resposta a la invasió argentina. Fa una gran pregunta: “Com és possible que no tinguéssim cap guarnició a les Falkland?” I pren la decisió d’ordenar la marxa de la seva flota, tot i que les inclemències de l’hivern anaven a endurir l’acció militar.

El govern de Ronald Reagan ─Vernon Walters i Alexander Haigh eren els experts i cervells de la seva política exterior─ guardava un estricte silenci i la major de les confidències als mitjans nord-americans era que els EUA es mantindrien al marge del conflicte, com així va fer literalment posant la seva intendència al servei del seu aliat natural britànic, això sí, fora de l’anomenada zona d’exclusió geogràfica.

Quan vaig sortir del cinema, van tornar al meu cap aquells dubtes que els periodistes que vivim la història vam tenir quan tot havia acabat. El 14 de juny Argentina es va rendir. Sempre ens va semblar que en tot allò nosaltres havíem estat comparses i avui, en vista de la inamovible tutela que el Regne Unit exercirà sobre les Malvines, augmenta aquesta sensació.

A Puerto Stanley, capital de l’arxipèlag, no hi havia un fusell i l’ocupació argentina no va suposar més esforç que la substitució de l’Union Jack per l’albiceleste del general San Martín. Sembla com si els estiguessin esperant perquè el governador d’aquelles illes sabia, mal que bé, que tot acabaria en poc temps.

Realment, Leopoldo Calvo Sotelo tenia raó. Tot allò que passava a les portes de l’Antàrtida era diferent i distant de la nostra estimada Gibraltar. La sobirania britànica ha acabat per integrar-se tant en el paisatge que costa imaginar d’una altra manera, tot i que els polítics vulguin deixar constància, molt de tant en tant, de la seva irrenunciable espanyolitat.
                    
                                          

Comentaris