Revista Emporion

Temps de Dona

4

Dissabte passat dia 10 de març, al Cine Petit, l’associació Xibeques del Cau va organitzar, dins el cicle Temps de Dona, la lectura dramatitzada del monòleg La infanticida, de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català (l’Escala, 1869-1966), distingit en els Jocs Florals d’Olot l’any 1898.

La lectura fou a càrrec de la torroellenca Margarida Massot Kleiner, qui ens va emocionar amb la seva excel·lent interpretació. Però, al meu parer i en el d’altres persones que també hi assistiren, i malgrat que Víctor Català aconsegueix fer un retrat perfecte de la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibliten la seva pròpia realització, en l’acte hi va faltar una breu presentació per situar l’obra en un context social marcat per la rígida i hipòcrita moral dominant d’aquells anys,

És per això que a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i per facilitar la comprensió de l’obra, m’ha semblat convenient cercar informació sobre la història i el personatge que la protagonitza: Nela és una jove camperola que narra la seva història des de la cel·la del manicomi on l’han tancada després de matar la seva filla nounada. La criatura és fruit de la seva passió desenfrenada amb un jove de la burgesia catalana. Atemorida per si el seu pare descobreix tal deshonra i compleix l’amenaça de degollar-la, Nela no veu cap altre destí per a la seva filla. Cal tenir en compte que Nela no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió que actua empesa per les circumstàncies i amb l’esperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: l’amor a Reiner i l’amenaça del seu pare. Un l’empeny cap a la culpa i l’altre li mostra el càstig, i ambdós la porten a la follia.

Jo puc entendre força bé la desesperació de la Nela i l’actitud d’altres personatges de l’obra de Caterina Albert perquè he viscut els últims residus d’aquesta moral tan severa, sobretot per a les dones, capaç d’incitar a actuacions tan terribles com la de la protagonista de La infanticida. En el decurs de la meva vida he viscut de molt a prop casos semblants, no amb desenllaços tan tràgics, però sí prou esfereïdors com perquè tota una família se sentís deshonrada si es trobava en una situació semblant, malgrat que es tractés de parelles que s’estimaven i que la seva intenció fos el matrimoni. Certament, en l’actualitat aquesta és una realitat increïble per al nostre jovent, però ben certa. La repressió que exercia la societat d’aleshores a la dona va causar-li molts i seriosos problemes.

Vaig tenir el goig de conèixer Caterina Albert quan l’escriptora tenia 91 anys, a l’Escala, a casa seva, a la casa pairal de la família. M’hi va acompanyar una amiga que vivia al mas Xiquet d’Ullà, propietat de la senyora Albert. La meva amiga la visitava sempre que anava a l’Escala, i ens va rebre amb molta cordialitat. Ens féu moltes preguntes, i ens va agrair que l’anéssim a veure. La recordo molt bé, sobretot ara que acabo de llegir la seva biografia. Ella tenia 91 anys i sabia que estava al tram final de la seva vida. Jo en tenia 20, i moltes il·lusions per endavant!

Margarida Massot

Comentaris