Revista Emporion

La sostenibilitat (II)

2

Dèiem en un article anterior que els eixos troncals de la cultura de la sostenibilitat són quatre: autogeneració energètica, ús profitós de les aigües residuals, consum local i les tres R (reduir, reutilitzar, reciclar). També recordàvem que la cultura de la sostenibilitat suposa un nou canvi de paradigma econòmic, social i personal. A l’article d’avui aprofundirem sobre l’abast del canvi personal.

Qualsevol revolució col·lectiva comença sempre en petits actes que reflecteixen una nova presa de consciència individual. De fet és extraordinàriament important saber que qualsevol activitat domèstica que desenvolupem comporta efectes sovint insospitats. Hi ha un proverbi xinès que dicta així: el moviment de les ales d’una papallona es poden sentir a l’altra punta del món. És la visió de la interdependència, tot està íntimament lligat. Quan toquem un full de paper, estem tocant la fusta de l’arbre, la fosca terra que l’alimenta i la pluja que li apaga la set; totes aquestes empremtes hi són presents en el full de paper blanc, i nosaltres hi hem d’aprendre a veure-les.

Un exemple encara més clarificador és constatar com allò que mengem té una relació directa en la nostra salut i la salut del medi ambient. Tan sols amb el mer fet de consumir menys proteïna animal incideix positivament en la sostenibilitat del planeta. El microcosmos i el macrocosmos s’abracen cada cop que cuinem o cada cop que decidim un plat en un restaurant. I és que cal saber que ambientalment és impossible mantenir els nivells de consum càrnic d’Occident, perquè és una despesa energètica brutal i un cost ambientalment insostenible.

Un estudi elaborat per la FAO l’any 2006 (Livestock Long Shadow)1 va demostrar que les activitats ramaderes i les que s’hi relacionen causen més emissions de gasos d’efecte hivernacle que el transport terrestre. El 18% de les emissions de gasos que provoquen l’escalfament global deriven de la indústria ramadera.

  1. El 9% del total de les emissions de CO2 del planeta deriven de la maquinària agrícola que s’utilitza en els cultius de soja, panís i altres cereals d’engreix del bestiar.
  2. El 36% de les emissions de gas metà procedeixen del sistema digestiuremugants (bestiar boví), ja que aquests animals produeixen metà a causa del seu procés digestiu lent sense oxigen (digestió anaeròbica). Una sola vaca pot produir fins a 900 litres de metà en un sol dia. L’existència massiva d’aquest tipus de bestiar determinat per la selecció artificial (1.200 milions aproximadament a tot el món) ha causat un desequilibri per culpa de l’augment d’aquest gas a la biomassa. El gas metà causa un efecte hivernacle fins a 23 vegades més potent que el CO2.
  3. Un altre gas tòxic derivat de la ramaderia és l’amoníac, el qual es forma a partir de l’evaporació de l’orina i dels purins (nitrogen) en general. L’amoníac es genera a partir de la formació d’una molècula amb un àtom de nitrogen i tres d’hidrogen (NH3). L’amoníac causa també acidificació del sòl, contaminació d’aigües i suposa un greu problema ambiental a nivell regional. El 65% de les emissions globals d’amoníac procedeixen del sector ramader.
  4. El nitrogen derivat de l’evaporació dels purins també reacciona amb l’oxigen i forma un gas molt perillós: l’òxid de nitrogen, conegut popularment com “gas del riure”. Aquest gas és un dels principals causants de la pluja àcida i és fins a 200 vegades més potent que el CO2. El 68% de les emissions globals d’òxid de nitrogen deriven del sector ramader.
  5. Per altra banda, , la demanda de terres per cultius és la principal causa de desforestació de boscos i selves. El 78% dels cultius globals són destinats al bestiar. Reduir el consum de carn significaria reduir els cultius i, per tant, frenar el problema de la desforestació, que agreuja encara més l’escalfament global del planeta.

A partir d’aquests arguments, ens atrevim a aconsellar als calongins i a les calongines que redueixin el consum de carn. Recordem que l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en el seu últim llibre Nutrició i prevenció de malalties cròniques, assegura que, a Occident, com més productes d’origen animal es consumeixen, més taxes de malalties cròniques es diagnostiquen. Es recomana, per tant, una dieta basada en productes d’origen vegetal: “plant based diet”.

I és que no fa gaires anys la nostra cuina mediterrània només consumia proteïna animal en dies assenyalats com eren els diumenges o festes diverses; i si ara en consumim massivament és perquè hi ha interessos industrials concrets, i no pas de salut pública.

Així les coses, tenim tres opcions:

  1. reduir dràsticament el consum de carn;
  2. passar-nos a una dieta ovolactovegetariana;
  3. seguir una dieta vegana, és a dir, una dieta que es nega a consumir per motius ètics, ambientals i de salut cap producte d’origen animal.

Aquests tres comportaments són ambientalment correctes, i repetim-ho, molt més saludables que la diària ingesta de proteïnes animals. Si fem això, podrem dir com el Dr. Astrov, l’admirable personatge de l’Oncle Vània del gran Txèkhov: Quan passo prop d’un bosc que he salvat de la tala o quan sento la remor de les fulles d’un bosc jove plantat amb les meves mans, tinc la consciència que el clima està també una mica en el meu poder i que si l’ésser humà arriba a ser feliç dintre de mil anys, jo hi hauré contribuït una mica.

1La informació que segueix l’hem extreta de l’article El veganisme.

Comentaris