Revista Emporion

El Baix Ter i la sostenibilitat (3)

4

Explicàvem en un article anterior que els peus on se sustenta la cultura de la sostenibilitat són quatre:

autogeneració energètica, ús profitós de les aigües residuals, consum local i les tres R (reduir, reutilitzar, reciclar). A més a més argumentàvem que optar per l’alimentació vegana era l’opció mediambiental més idònia, atès que suprimia de soca-rel la contaminació derivada de la ramaderia intensiva, que suposa el 18% de la contaminació mundial. En el nostre article d’avui, aprofundirem sobre un dels peus bàsics de la sostenibilitat: l’autogeneració d’energia.

Recordem que la majoria dels municipis del Baix Ter han assumit el compromís europeu de reduir en un 20% els gasos d’efecte hivernacle, augmentar un 20% l’eficiència energètica i aconseguir que un 20% de l’energia provingui de fonts renovables. En conseqüència, aquests pobles han de fer tot el possible per donar un paper protagonista a les energies renovables, i d’aquesta manera, poder estar a l’alçada dels compromisos que han contret. Recordem que queden menys de set anys per arribar al 2020, i en aquests set anys les viles d’aquest territori han de crear un nou model municipal de generació i consum d’energia, la característica principal del qual hauria de ser, sens dubte, el baix consum energètic i l’ús de les energies renovables.

Per tal de fer això els ajuntaments compten amb un full de ruta: l’Agenda 21 (document estratègic que sorgí a la Cimera de la Terra, de Rio de Janeiro, el 1992), i un Pla d’Acció Local per a la Sostenibilitat (PALS).

Un amic meu, que té a casa seva plaques fotovoltaiques i un molí de vent – és a dir, que no paga ni un euro per l’energia que consumeix -, em comenta sovint que el nostre país té abundant petroli en el cel i que nosaltres no ho volem veure. Som infinitament rics, però, paradoxalment, ens veiem pobres, i tan pobres com som, com deia un vers de Salvat-Papasseit. Ens veiem pobres i som rics, vet ací l’ oxímoron.

La majoria d’aquests ajuntaments, amb el suport de la Diputació de Girona, han pres els següents compromisos:

  1. Promoure la instal·lació de sistemes d’energies renovables als equipaments públics.
  2. Seguir amb l’aplicació del Pla d’adequació municipal de l’enllumenat públic.
  3. Realitzar auditories energètiques dels edificis i equipaments municipals.
  4. Impulsar programes de promoció per a la instal·lació a nivell domèstic, comercial i industrial d’infraestructures per a l’aprofitament d’energies renovables.
  5. Establir ordenances per a incentivar les actuacions en matèria d’estalvi energètic i d’aprofitament d’energies renovables.
  6. Controlar l’aplicació de la normativa vigent sobre l’ecoeficiència en la construcció i l’edificació.
  7. Realitzar una campanya sobre l’ús racional dels aparells d’aire condicionat i calefacció.
  8. Incorporar criteris ambientals d’eficiència energètica en la compra d’equips informàtics per part de l’Ajuntament. 

I l’anàlisi diagnòstica feta des de l’Agenda 21 subratlla : 

  1. Que aquests municipis són eficients en la generació d’energia eòlica, ja que en bona part del seu territori s’assoleix el valor llindar d’eficiència en la generació d’energia eòlica.
  2. Que segons el Mapa d’Irradiació Anual de l’Atles Climàtic, aquests municipis presenten una bona radiació solar, fet que permet considerar-los eficients en la generació d’energia solar.
  3. Que l’energia provinent de la biomassa es considera una bona alternativa energètica,donada la proximitat d’algunes masses boscoses i del conreu intensiu de l’agricultura.
  4. Que els municipis que són a tocar del mar poden recórrer a la generació d’energia elèctrica a partir de l’energia marítima.

Així doncs, sembla inqüestionable que el paradisíac indret on vivim és un lloc magnífic, també, per començar a aplicar les energies renovables. Aleshores, davant d’aquesta realitat, les preguntes han de ser clarament formulades. I és que molt ens sembla que de moment aquests pobles només han pres el camí dels bons propòsits. Però per què fins ara no han fet una aposta real i valenta pel que fa a les energies renovables? Per què aquests municipis no lluiten per ser pobles 100% nets? I per què els consistoris mancomunats no fan una crida a totes les empreses del sector de les renovables per a instal·lar-se en els polígons industrials propers? Per què els nostres pobles no poden aspirar a ser la silicon valley de les renovables i a ser una referència mediambiental a Catalunya? Per què els ajuntaments no subvencionen prou, ni que sigui poc, la implantació d’aquesta impressionant tecnologia? 

De fet, sembla obvi que la nova indústria de les renovables ha de ser necessàriament florent i pròspera, especialment si considerem la dada que és una raresa trobar un habitatge o un equipament dotat amb aquesta tecnologia. En els propers deu anys s’acabarà el petroli. Estan els nostres pobles preparats per a un pla B? Ho estem nosaltres?

El  2006 Greenpeace va presentar un informe, en el qual sostenia que la utilització d’energies renovables per produir el 100% de l’energia és tècnicament viable i econòmicament assumible en el nostre país; per la qual cosa, segons l’organització ecologista, l’única cosa que falta és que Catalunya prengui la decisió política d’abandonar les altres fonts d’energia. Tots sabem que això suposa lluitar contra els que tenen el negoci de l’energia a gran escala, però també tots sabem que si els nostres pobles, que són els consumidors, els clients, prenen la iniciativa, ho tindrem tot de cara. 

I encara una altra dada: el 64% dels directius dels principals grups elèctrics consideren que en l’horitzó de 2020 existiran tecnologies netes, assequibles i renovables de generació local, la qual cosa obligarà a les grans corporacions del sector a fer un canvi de mentalitat.

Per tant, la dificultat no recau en les noves idees, sinó que recau en les antigues creences, en els vells hàbits de sempre, que, en gran mesura, frenen qualsevol possibilitat real de canvi, ja sigui personal o col·lectiu. 

Comentaris