Revista Emporion

La recerca de somnis.

7

La ciutat de les estrelles.

La La Land.

 

(Estrenada al Cinema Montgrí, el 17 de febrer)

Màgic homenatge al cinema musical clàssic, protagonitzat per una parella sorprenent: Emma Stone i Ryan Gosling

No sol haver-hi tebiesa entre cinèfils o simplement espectadors de cinema, a l’hora de valorar l’expressió de sentiments que pot oferir aquest mitjà mitjançant el ball, les cançons i la música. Alguns no veurien mai un film musical, d’altres poden arribar fins al fanatisme en la seva defensa. Però no podem negar una evidència: que en pel·lícules clàssiques de la millor època del cinema musical, ens meravellessin els compassats passos de ball de Fred Astaire i Ginger Rogers, que ens provoqués la sensualitat que es desprenia de les cuixes de Cyd Charisse ballant, o la rotunda emoció que sentírem amb la inigualable explosió d’alegria que emanava  cantant i ballant sota la pluja, l’enamorat Gene Kelly. Podíem pensar que aquest tipus de cinema ja no el veuríem més a les pantalles d’estrena actuals. Però de cop i volta apareix Damian Chazelle, que ja ens havia sorprès parlant de música i jazz a la seva obra Whiplash, amb una història sobre una tortuosa relació entre un despòtic professor de jazz i el seu jove alumne que pretén ser bateria, i ens ofereix una proposta de gran espectacle, La ciutat de les estrelles, com aquelles propostes que el Hollywood de l’època del gran “glamour” varen meravellar al públic de la mà de grans directors com Stanley Donen, Vicente Minnelli o George Cukor.

Estimar el cinema
Es reconeix que Damien Chazelle estima el cinema. Ens ho demostra amb constants referències cinèfiles al llarg d’aquesta pel·lícula donant cops d’ull a Rebelde sin causa, a la finestra de Humpfrey Bogart i Ingrid Bergman, a títols de grans films com La fiera de mi niña. El cinema en sap molt de somnis i encara que algú va dir que els somnis són les úniques mentides que poden deixar de ser-ho, Chazelle es val d’aquest mitjà per parlar d’un somni que sedueixi els espectadors en una sala fosca on comparteixen un sentiment i això és el que ens ofereix  La La, Land, La ciutat de les estrelles.

Un preludi que no enganya.
Ja en el seu espectacular i prodigiós inici, després d’anunciar-nos que veurem les seves imatges en un gloriós cinemascop, el film ofereix un preludi del que pretén ser, amb un impressionant i enèrgic seguit de cants i balls contagiosos, admirablement filmats en un únic pla seqüència, aprofitant les possibilitats tècniques de què disposa la realització cinematogràfica actual..

Los Angeles és la ciutat de les estrelles.
L’acció se situa a Los Angeles, una ciutat on, segons un dels seus protagonistes “es ret culte a tot i no es valora res”. S’escau molt bé com a ciutat de somnis, ja que allà hi ha Hollywood, la meca del cinema i ens hi situa de bon principi en mig d’un col·lapse a una autopista a l’entrada de la ciutat. Aquí i així es coneixen, sense saber-ho, els dos protagonistes que viuran una història d’amor i de somnis.

Una història senzilla.
La història és d’una senzillesa exquisida. “Noia coneix a noi i s’enamoren”. Ell (Ryan Gosling), és un músic fanàtic de l’autèntic jazz, que aspira a tenir el seu propi local. Ella (Emma Stone), és una cambrera que treballa en un bar d’uns grans estudis cinematogràfics i que somia arribar a ser artista i es presenta sense èxit, a tots els càstings que es convoquen. Ambdós comparteixen somnis i s’animen mútuament per intentar convertir en realitat allò que sembla impossible. S’estimen i es desitgen. Es barallen i es reconcilien, es separen  i es turmenten. El joc de la vida entre ardors musicals i disgustos jazzístics. Junts pretenen aconseguir els respectius somnis però aquesta pretensió els separa. No deixa de ser una història de perdedors (poques vegades es veu a la pantalla, casi sempre s’exalta els triomfadors) que han d’acceptar que hi ha altres formes de triomfar encara que sigui a costa d’allunyar-nos  d’aquells que volíem que ens acompanyessin. Només amb dos protagonistes com Gosling i Stone, els personatges podien adquirir un “feeling” que els fes convincents. Tots dos a gran altura, són un puntal de la pel·lícula. Canten i ballen correctament i Gosling toca amb sorprenent mestria el piano.

Un homenatge al cinema musical i al jazz.
La, La, Land. La citat de les estrelles és un musical. Un musical contemporani que no deixa de mirar enrere per recordar-nos d’on prové. El seu toc teatral, el seu colorit, el claqué, és un toc constant a les seves fonts. Damien Chazelle és un director de cinema que adora el musical, però descobreix que ja són pocs els que els agrada aquest gènere i ens convida a mirar el futur, sense oblidar d’on ve el cinema i la música que gaudim. És important ressaltar que la música és original, composta expressament per aquest film, encara que els seus grans referents són el cinema musical i el jazz. “A mi no m’agrada el jazz” diu la noia al noi al cap de poc de conèixer-se, però quan cap al final el noi li torna preguntar, llavors ella ja li respon que sí. Les al·lusions i referències als grans genis jazzístics de tots els temps són constants, i ell continua amb el somni d’aixecar un temple als grans mestres: Bill Evans, Thelonious Monk, Louis Amstrong, Miles Davis.

Sempre t’estimaré. Un final inoblidable.
Ella aconsegueix el seu somni. Entra en el món del cinema a París, com a guionista i actriu. Ell obre el local desitjat on es practica i reviu el “free jazz” de tota la vida.
Poc abans de separar-se, en uns moments que ja es fa difícil la seva relació, s’havien dit mútuament: “Sempre t’estimaré”. Aquesta frase, no només és un expressió sincera del seu sentiment, sinó que s’encarna i es converteix no tan sols en un lema, sinó que cobra sentit i es fa realitat  en l’emotiu recorregut multicolor imaginari, al llarg de la seva relació pel que va ser, i pel que hauria pogut ser i no ho va ser. Havien aconseguit el seu somni però a vegades aconseguir el somni suposa una dolorosa pèrdua. Al final una mirada fixa, llarga, còmplice, un indici de somriure i un gest condescendent amb el cap, tanca la retrobada i apareix a la pantalla el clàssic THE END.

Què ens deixa La La Land.
La pel·lícula ens deixa el bon regust del cinema musical clàssic, al que ret homenatge. Una mostra d’estimació  rotunda al jazz. Una portentosa direcció. Meravellosos plans seqüències. Una senzilla però sincera història d’amor, de somnis i pèrdues, acompanyada per una extraordinària música original i una nostàlgica simfonia de color. Un film que respira cinema en cada pla, amb un extraordinari començament, però sobretot, amb un gran final que possiblement ja ha estat gravat per molts al costat dels grans finals clàssics de la història del cinema.

Comentaris