Revista Emporion

Som bipolars?

6

Arraconar-me els diumenges a la meva butaca i posar els peus, amb mitjons, és clar, sobre un coixí prèviament col·locat a la taula del saló, és un dels plaers que penso que em resistiré més a perdre.

No és cap luxe asiàtic i, a més, em permet cercar en els diaris aquelles coses diferents que, més o menys, ja sé des de la nit anterior, quan he repassat les edicions digitals i hem apagat el televisor després de veure les portades dels diaris del dia següent.

Desitges que arribi la peça periodística imprevisible, la diferent de les altres. A mi em va sortir al pas, diumenge passat, una autèntica perla al llegir El País. Era una entrevista amb el psicoanalista i assagista britànic Darian Leader, que acaba de publicar Estrictament bipolar, una anàlisi sobre aquest trastorn, i on l’entrevistat dóna a entendre que és l’última generació de la “mania depressiva”.

Vaig dubtar uns instants entre continuar llegint o deixar de fer-ho, però vaig inclinar-me per continuar llegint quan, en la seva primera resposta, Darian Leader explica que el trastorn bipolar afecta entre un 10 i un 15% de la població, perquè la seva definició actual és, en gran manera, el reflex d’algunes característiques de la vida moderna i, per això, cada vegada són més els que la pateixen, fins i tot no n’hi ha tants sense saber-ho.

El trastorno bipolar es un reflejo de la vida moderna” era el títol de l’edició en paper, encara que en la digital es va optar per “Cal eliminar la distinció entre salut i malaltia mental”. Llegeixin la peça, perquè val la pena.

L’assagista britànic explica que la crisi econòmica ha portat, entre altres coses, els contractes laborals curts i l’augment de la inseguretat laboral. “I estem obligats a mostrar”,   diu, “un entusiasme extraordinari per cada treball. Fins i tot, si vas a una classe de ioga, se  t’exigeix ​​un lliurament de cos i ànima. Has d’afrontar cada projecte amb un entusiasme desmesurat. Això vol dir que hi haurà un ritme natural d’agitació, seguit d’esgotament, cosa que pot portar a un diagnòstic poc científic de bipolaritat […]”.

I estén els seus dubtes quan recorda que, fa temps, s’entenia com a molt preocupant  el desig compulsiu que algunes persones tenien a l’hora de comunicar-se amb els altres. Xerraires, cotorres i pallisses. “Això, que es percebia tradicionalment com el tret principal del maníac, és avui una obligació social. Cal ser a Facebook, a Twitter.” Em vaig veure retratat, de vegades m’estenc massa a parlar i m’he rendit al Twitter… com molts altres.

Darian Leader es passeja detalladament sobre el paper que les farmacèutiques han jugat i jugaran en l’aparició o metamorfosi de malalties -afirma que en els anys propers assistirem a un creixement espectacular en la venda d’ansiolítics-, que el lector pot llegir amb detall si clica damunt l’enllaç que hi ha en unes línies més amunt.

I es queixa amargament que hàgim abolit la dimensió narrativa de la vida humana quan recorda que, a Anglaterra, els metges dediquen una mitjana de sis minuts a cada pacient. “Què pots aprendre de la història d’algú en sis minuts?”

En acabar de llegir, em vaig preguntar si tot això, que a primera vista va més de psicoanàlisi i psiquiatria, té més força. I m’he dit que sí, que poques persones s’escapen dels entusiasmes professionals -de forma sincera o forçada, perquè no tenen altra opció- i quants acaben descoratjats o esgotats en acabar aquesta lluita personal contra el pessimisme o la realitat.

“Hi ha molta gent”,  diu el psicòleg entrevistat, “que als pocs minuts de coneixe’t, et diu que ets bipolar; no obstant això, ningú et diu en una festa: ‘Sóc esquizofrènic'”.

Reconec que, en acabar de llegir, estava confós. No estarem tots un xic tocats?, vaig dir-me al mateix temps que pensava que potser sortiríem de dubtes quan anéssim a parar en un divan i algú ens digués que una multinacional farmacèutica està a punt de treure un remei d’última generació, meravellós, per solucionar el nostre problema, que és també una malaltia de nova generació. De moment, ja ens anuncien que en els propers deu anys consumirem molts més ansiolítics. Quelcom és alguna cosa.

Comentaris