Revista Emporion

Serge Gainsbourg o l’art de ser lleig

6

Ningú no m’ha preguntat mai qui m’hauria agradat ser si jo no fos jo, però per si de cas ja fa temps que tinc la resposta a punt: m’hauria agradat ser Serge Gainsbourg.

No puc deixar de meravellar-me davant la vida sentimental d’un dels homes més lletjos de la història de la cultura universal. Al maig del 68, en comptes de buscar la platja sota les llambordes, Serge Gainsbourg va iniciar les seves relacions amb Jane Birkin, que donarien, entre altres, un fruit tan persistent com ara Je t’aime, moi non plus, que és alhora una paradoxa realista, un himne generacional i una de les primeres cançons que recordo.

 Les vicissituds de Serge Gainsbourg -nascut Lucien Ginzburg- bé poden servir com a resum del segle vint. Nascut al si d’una família russa d’origen jueu que havia fugit dels bolxevics, portador de l’estrella groga durant l’ocupació nazi, acusat més endavant d’antisemita, reuneix tota la creativitat del qui s’especialitza a trobar-se sempre fora de lloc: pintor, intèrpret, actor, cineasta, novel·lista, però sobretot autor de més de tres-centes cançons i maleït professional, capaç d’esdevenir el bufó mediàtic de França durant dues dècades a base de barrejar dandisme dadà, existencialisme «rive gauche», fatxenderia irònica i escàndol productiu. Com va declarar a Bernard Pivot al programa televisiu Apostrophes -fent seu l’aforisme de Lichtenberg-, «el que té la lletgesa de superior a la bellesa és que dura més».

La seva vida musical comença abans de néixer, ja que el seu pare era un músic de formació clàssica. Comença tocant en un cabaret de transvestits, però aviat compon per a Juliette Gréco. Serà el començament d’una fertilíssima relació, entre fetitxista i profesional, amb tots els símbols recents de la bellesa francesa i, per extensió, occidental: Brigitte Bardot, Jane Birkin, France Gall, Anna Karina, Mireille Darc, Catherine Deneuve, Isabelle Adjani, Vanessa Paradis i la seva filla, Charlotte Gainsbourg. Aquell Pigmalió amb estètica d’exlegionari es va passar la vida oferint diferents versions musicals de la bella i la bèstia.

Com a músic, Serge Gainsbourg està considerat el divugador dels ritmes ètnics a França, en particular d’ençà que l’any 1979 va anar  a Jamaica a gravar una versió reggae de La marsellesa amb els músics de Peter Tosh i les coristes de Bob Marley. Del jazz al rock, de la samba al funk, de la chanson a la psicodèlia, la seva discografia conté estils tan diversos com les dones de la seva vidal. Ja ho cantava Leonard Cohen, “We are ugly, but we have the music”.

De la faceta de provocador en versió  musical, en podem destacar (ja des d’abans del Je t’aime…),  la meticulosa comercialització de les zones fosques: Lemon incest, versió ballable de Chopin cantada amb la seva filla de quinze anys; Je suis venu te dire que je m’en vais (cinisme melòdic amb plors de fons); Bonnie and Clyde, amb la Bardot més vellutada; Nazi rock, del LP Rock around the bunker; l’himne a la fel·lació titulat Les sucettes; la delirant Harley David son of a bitch; Dieu fummeur d’havanes (a duo amb Catherine Deneuve); Aux armes et caetera (en una ocasió cantat gloriosament a capella davant una manifestació de paracaigudistes irats); el reggae Brigade des stups

 A finals dels anys vuitanta, a la plaça Fontenoy de París, em va passar pel costat una dona prima, amb el cabell deixat anar, vestida amb camisa i texans. Devia tenir uns quaranta anys, però es movia amb una lleugeresa que em va fer girar el cap. En aquell breu instant d’enlluernament em va semblar d’una bellesa curiosament familiar, abastable, quotidiana gairebé. Era Jane Birkin, la companya més duradora de Serge Gainsbourg. Tot i que en aquell moment no la vaig reconèixer, sí que vaig copsar l’aurèola que n’emanava. No és cap bestiesa suposar que aquell dia vaig començar a escriure aquest text.

Un home habituat a l’alcohol i que fumava set paquets de Gitanes al dia havia de tenir algun problema de salut. Després que li extirpessin part del fetge i de patir alguna crisi cardíaca, Serge Gainsbourg va morir el 2 de març de 1991. Abans de morir, aquell canalla extraordinari encara va tenir temps de crear l’última obra, tot remesclant una vella cançó seva: Requiem pour un con.

Comentaris