Revista Emporion

Sempre hi ha un “però”

1

En un recent viatge per Andalusia, un dels llocs que teníem previst visitar era el jaciment arqueològic de Medina Azahara.

La pluja i el mal temps del dia de la visita ens privaren de veure les ruïnes i la visita es va circumscriure al museu i centre d’interpretació de l’antiga ciutat, situat a uns 800 m. de la que havia sigut Medinat al-Zahra, l’ extraordinària ciutat construïda per Abderraman III a uns 8 km als afores de Córdova capital.

El centre d’interpretació, després de quatre anys llargs d’obres i una inversió de 20 milions d’euros per part de la Junta de Andalucía, va ser inaugurat el dia 9 d’octubre de l’any 2009 per la reina Sofía. Compta amb una superfície de 7.293 m2 repartida en tres plantes, dos d’elles soterrades; està dotat de biblioteca, àrea cultural expositiva i didàctica complementada amb un magnífic auditori, aula de seminaris, magatzems i tallers de restauració, oficines i despatxos administratius, una exposició permanent dotada de recursos interactius i audiovisuals, que mostra la història de la ciutat, i finalment l’àrea de serveis lúdics amb cafeteria-restaurant, una botiga amb llibres i vídeos que il·lustren sobre les ruïnes i la història de la ciutat, reproduccions de ceràmiques, objectes de regal, etc.

AL’edifici, construït amb acer i amb formigó blanc, encofrat per simular unes estretes tires que s’entreveuen molt subtilment, intenta establir un paral·lelisme entre els colors blanc i vermell almangra de les construccions califals. Tant el disseny del projecte com l’execució de l’obra van ser cuidats al màxim, i realitzats de forma impecable -almenys en la part visible-, mèrits que s’han reconegut a nivell internacional, quan l’any 2010 se li atorgà el premi Aga Khan pel seu valor arquitectònic; el 2011, el Piranesi de Roma que convoca l’Acadèmia Adrianea d’Arquitectura i Arqueologia d’Itàlia; i el maig de 2012 va rebre el premi “Museu Europeu de l’Any” pel Fòrum Europeu de Museus. Personalment, crec que l’edifici es mereix tots aquests premis i molts més.

Malauradament la perfecció no existeix, i sempre sol aparèixer un inesperat “però”, que en major o menor grau intenta deslluir o desacreditar qualsevol realització, sigui humana o natural. D’un temps ençà, estem quasi acostumats  que a les obres humanes, aquests “peròs” es solen manifestar o bé en unes mancances provocades per les retallades, o per la cobdícia malsana d’alguns, totalment aliena i despreocupada de l’interès o la funció del projecte.

Aquest magnífic edifici tampoc no s’ha deslliurat del fatídic “però”, que aquell dia de pluja es va fer evident de manera clara i vergonyosa en forma de nombroses filtracions, regalims i goteres provinents de la coberta, que atemptaven contra la blancor quasi immaculada del formigó. Els focus d’il·luminació encastats al sostre, talment com si tinguessin enveja de l’aiguaneix de sostre i parets, es convertiren en improvisats ruixadors que gotejaven en parsimoniosa cadència i que el personal que en aquells moments atenia l’edifici intentava mitigar els seus efectes, col·locant sota seu uns grans cubs de plàstic, que suposo que devien tenir preparats per tal contingència; no crec que aquella fos la primera vegada que s’utilitzaven per tals menesters.

Dintre la penosa situació, aquells cubells de plàstic eren, amb notable diferència, la taca més punyent i escandalosa que intentava deshonorar aquell magnífic edifici, oferint una imatge que de cap manera no li correspon ni es mereix.

La incidència em dugué a unes suposicions – no sé si encertades o no- però tal  com funciona el país i davant d’unes visions tan negatives i injustificades com aquelles, un sempre acaba acudint al sac del mals pensaments; la primera que em vingué al cap va ser que possiblement la impermeabilització de la coberta, un element no estructural, ocult a la vista i que admet una reparació no massa complicada a l’exterior i lluny de mirades indiscretes, degué ser un dels  bocs expiatoris sacrificat a favor de les retallades, o de qualsevol altra cosa que càpiga al vostre particular sac de mals pensaments, perquè tot és possible. Altres causes, en un edifici tan singular com aquell, se’m fan molt difícils d’imaginar.

No obstant això, el “però” que provocà aquella desafortunada incidència no em va fer desmerèixer en absolut ni el concepte, ni l’admiració, ni tampoc l’ extraordinària impressió que m’havia causat aquell magnífic edifici, que considero digne de ser visitat si un es troba per aquelles terres.

Comentaris