Revista Emporion

Salvador Espriu – teatre

5

Salvador Espriu havia publicat set llibres abans dels 25 anys i cap no era ni de poesia ni de teatre, sí de prosa, en totes les seves modalitats.

Però en esdevenir la dictadura franquista i empès per la tasca de cantants com Raimon i d’escriptors com Ricard Salvat, entre d’altres, Espriu va donar a la literatura catalana una dimensió extraordinària. També ho va fer amb el teatre, que li va donar una gran capacitat d’expressió mítica i amb el qual va entroncar amb la tradició bíblica i hel·lènica, fet que tingué un paper important en la recuperació del teatre català. A continuació, recollim la seva obra:

La revolta dels sants. Va publicar aquesta seva primera obra teatral l’any 1932. Una peça molt divertida, ambientada a Arenys de Mar (Sinera) i que transcorre en el retaule barroc de la parròquia.

Primera història d’Esther. La va escriure entre els anys 1947 i 1948, amb un llenguatge molt ric i treballat, on mostra la seva riquesa. Adaptació del Llibre d’Esther bíblic, com una representació de titelles en el mític jardí dels cinc arbres, a la casa d’Arenys, on estiuejava, i en què establí un paral·lelisme entre la situació del present del poble català i el de les tribus jueves que l’heroïna Esther salvà de la tirania.
Molt ben acceptada en els cercles literaris, no fou representada al públic fins a l’any 1957, dirigida per Jordi Sarsanedas, i l’any 1962, sota la direcció de Ricard Salvat, al Teatre Romea.
Espriu creà un testimoni d’una llengua viva i rica, l’omplí de mots, de variants i diferents nivells del català, i utilitzà fins i tot paraules del caló. Mogué els titelles jueus per visualitzar la greu situació de Catalunya després de 1939, comparant-la amb la dels deportats i esclavitzats a Babilònia, que la reina Esther va salvar, en el regnat d’Assuerus, rei de la Mèdia i la Pèrsia, l’actual Susa, Iran. 
Esther, que amagava la seva identitat de jueva al seu marit i rei, es va jugar la vida en demanar l’alliberament del seu poble, cosa que aconseguí. El narrador, “cec de Sinera” (l’Altíssim), al final de l’obra s’adreça al públic, als catalans i als joves: “Atorgueu-vos sense desfullances, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i de tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans i la recerca de l’esplendor de la infantesa abans de les tragèdies tant a Susa com a Arenys.”

Antígona; Fedra. Palma de Mallorca: Moll, 1955
Escrita l’any 1939 tot just acabada la guerra civil i publicada setze anys després, el 1955, és el mite clàssic que permet a l’autor l’anàlisi de la lluita fratricida entre les dues Espanyes enfrontades,  interpretant-la en donar-nos les «grans raons dels personatges», de cada bàndol. I la d’una víctima innocent, Antígona, només empesa per l’amor.
L’any 1958, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona la posà en escena, i cinc anys més tard per a una nova representació per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, Espriu la va reescriure. No fou publicada fins al 1969 per Edicions 62.
L’Antígona d’Espriu és una de les més grans tragèdies del segle XX i certament la millor de les tantíssimes que entre la de Sòfocles i avui s’hagin escrit, i aquesta és una opinió difosa extensament.

Una altra Fedra, si us plau. Barcelona: Edicions 62, 1978
Es tracta d’una peça de circumstàncies i el títol, queixa i provocació, reflecteix el cansament del tema  mostrat per “una altra”. I el “si us plau” evidencia l’encàrrec insistit. Fou Núria Espert que li va demanar per representar el personatge de Fedra.
L’obra reprèn el mite clàssic d’una dona que s’enamora del seu fillastre Hipòlit, i aquest es nega als seus desitjos. Fedra, molesta, el denuncia al seu marit i pare del noi, que ofuscat, el mata i després descobreix la realitat i se suïcida. Però Espriu el refà, es distancia del conflicte tràgic i defuig del final i per ell no en sabem res del tràgic final.

Les veus del carrer [teatre de fira]. 1980
Poesia i música. Espriu no va pretendre mai ser un autor fàcil, però sí un autor llegit i escoltat.

D’una vella i encerclada terra. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1980
En aquesta obra, Espriu ens mostra la seva visió de la identitat nacional catalana, fent un recorregut per diferents indrets dels Països Catalans, amb la seva mirada de poeta, així com amb la simbologia que s’hi amaga.

Ronda de mort a Sinera (1966). És un muntatge, fet per Ricard Salvat, sobre textos del poeta, que en va fer un dels artífexs de l’aupament d’una mixtura d’estampes, poemes i petits sainets que amb  la posada en escena van adquirir dimensions mítiques.
Vol ser un fresc coral de la gent de Sinera, el poble costaner de la infància d’Espriu, on els personatges (l’ós Nicolau, la borratxa Esperança Trinquis, mariners, saltimbanquis, nens, captaires, cecs…)  apareixen al retaule, sense més motiu que el de la seva mera evocació.

Altres d’espectacles
Durant aquest Any Espriu, han estat innombrables les representacions tant de teatre, com de concerts, recitals i espectacles amb veu i música. N’han estat molts! Només en faré menció potser dels més recents: Concert d’homenatge a Espriu, per Raimon, a l’Auditori de Barcelona, i a la Mataró, al Teatre Monumental; el Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu, estrenat a Torroella de Montgrí per Lluís Llach i que oferirà al Teatre Nacional de Catalunya; El món perdut, de Salvador Espriu, a Torroella de Montgrí, amb Joan Massotkleiner i Toti Soler, també a l’Escala, a Montcada i Reixac i d’altres poblacions; La pell eixorca, basada en l’obra d’Espriu; conferències, d’Antoni Puigvert, Lluís Foix…, i tants i tants actes d’homenatge, interpretacions, lectures, que requeririen tota una revista EMPORION per fer-ne la ressenya adequada.

El meu desig, en aquest article, és posar en relleu que si ho fem, si llegim qualsevol de les seves obres, podrem gaudir de la riquesa del món espriuà i voldrem conèixer millor tota la seva obra.

ESPRIU-PALAU

Comentaris