Revista Emporion

Un ruc, connectat a Internet, continua sent un ruc

10

José Antonio Marina

Sí, vaig lligar-me a la memòria la frase que acaben de llegir quan viatjava ahir, al volant, des de Bilbao fins a Barcelona, ​​després d’haver passat dos dies a Ochagavía, a la vall navarresa de Salazar, i haver-me apropat a la Selva de Irati. El meu cotxe devorava quilòmetres, cremava litres de gasolina i s’anava apropant, a poc a poc, al peatge de l’autopista.

Escoltava No És Un Dia Qualsevol, el programa de Pepa Fernández a RNE, en què feien tertúlia sobre “aprendre i desaprendre”. Vaig sentir Andrés Aberasturi, company en els meus estudis de periodisme, que ironitzava sobre la inutilitat dels coneixements que adquirim al llarg de la nostra vida. “Jo, quan em tiro a la piscina, no raono sobre el principi d’Arquimedes, ni calculo com ha de ser de llarga la hipotenusa d’un terreny triangular que m’he comprat”, deia més o menys aquest periodista basc.

José Antonio Marina, professor de filosofia, pensador potent, es posava però molt més seriós i deia als oients que si només aprenguéssim les coses útils, correríem el risc de caure en l’analfabetisme i defensava que una persona culta és una persona més preparada per a la vida. I va ser quan va llançar la seva categòrica frase: “Un ruc connectat a Internet continua sent un burro.”

Subscric allò dit per Marina -ho dic sense ànim d’ofendre ningú-, perquè la frase m’ha animat a reflexionar amb mi mateix sobre algunes coses complexes que envolten el món del coneixement i la cultura.

Vivim en un món global i digital. Amb tota seguretat, aquests conceptes marquen l’inici d’una nova era i la fi de l’edat contemporània, en la qual més ràpidament i dràstica estan canviant les coses en tots els ordres de la nostra vida. Han caigut les fronteres en les comunicacions i un nou ordre, principalment econòmic, està creixent com l’escuma des dels ratolins dels ordinadors i les app de tauletes i mòbils per fer de tot a Internet. Comprar i vendre, fer de banca, comprar diaris digitalitzats per uns pocs cèntims l’exemplar, anar a la sabateria i tornar les sabates perquè no et queden bé, comprar-ho tot, menjar en una botiga digital que va començar venent llibres, roba… Llogar totes les cançons que vulguis escoltar per 9,99 euros al mes… Piratejar pel·lícules… Conèixer una xavala impressionant… Inacabable!

I també viure la vida a les xarxes socials. Déu n’hi do. És el carrer virtual on la gent viu per donar a conèixer el que escriu, el que pensa, el que l’entusiasma o el rebuig que sent cap a alguna cosa o algú… amb bones o males formes. Elegantment, amb educació, en bona o de qualsevol manera, grollerament i amb hostilitat, sense encastellaments.

I, a més, tot es mesura en aquest carrer, de tal forma que les xarxes socials poden fer saltar pels aires la imatge d’un ciutadà o ciutadana que temps després de ser, o no, culpable del que uns centenars o milers de piulades han afirmat. O tergiversar les raons per les quals un excel·lent futbolista va decidir tallar-se les mànigues de la samarreta per jugar més còmode, fins al punt de fer-li tirar la tovallola i anunciar que no torna a la Selecció Espanyola.

No, el problema no són ells, sinó que la coincidència d’actuacions en aquestes xarxes socials s’ha convertit en una vara de mesurar -les xarxes van plenes, es diu, amb preocupació- com si fos un termòmetre. És a dir, com si pel carrer en què viu el jugador que es va tallar les mànigues de la samarreta s’omplís de manifestants… virtuals.

I com a companys de viatge d’aquesta algaravia hi som tots. Polítics, periodistes, empresaris, bons opinadors, pensadors, cantants, revolucionaris i conservadors. Tots junts en aquest nou univers.

I els rucs que segueixen sent rucs, als quals es referia José Antonio Marina, també.

Comentaris