Revista Emporion

Rosa, la centenària somrient

3

Es diu Rosa i acaba de complir 103 anys. Fa anar el seu caminador amb seguretat per avançar entre un estol de cadires de rodes. Va impecablement pentinada i no treu els ulls als que van de visita al vell i imponent casalot de Sant Gervasi, a Barcelona, ​​el qual el pas del temps ha acabat convertint en una bona residència de gent gran. Rosa, per poc que la saludis, no tarda a dir-te l’edat que té. Segurament, sap que poques coses tenen més força que el temps viscut. I si és el cas, per pura aritmètica, més.

El lloc recorda els paratges que Eduardo Mendoza descriu a La veritat del cas Savolta, i des del mirador del jardí s’albira la casa on va viure Joan Maragall i s’intueix la proximitat del final del carrer Carrasco i Formiguera, que acaba el seu curt recorregut a les portes del Col·legi Sant Ignasi, després d’arrencar, pocs metres avall, cap al passeig de la Bonanova.

És un carrer sense sortida, com la mateixa vida de qui li dóna nom, un catòlic amb idees pròpies, nacionalista vingut de la Lliga, democristià i pare d’Unió Democràtica, que va rebre per tot arreu i de tot color els assetjaments dels anarquistes a Barcelona i l’afusellament pur i dur de l’escamot que executava, el 1938, la sentència d’un tribunal militar de la Croada victoriosa. Sí, de la Croada.

No sé si la Rosa em va tractar de “senyor”o jo vull idealitzar el que em va dir, “jove”, però va aconseguir que li prestés  atenció. “En quin any ha hagut de néixer?”, em vaig dir… 1909, el mateix en què Barcelona va viure la seva setmana més tràgica, quan els barcelonins que no podien lliurar-se d’anar a la guerra de l’Àfrica amb el pagament de la quota, els que menys tenien, van dir “prou” a la mobilització de reservistes.

Als carrers, altercats, saquejos, morts i una repressió del Govern del conservador mallorquí Antoni Maura, que va aixafar la protesta, però no va poder esborrar el sentiment d’indignació de les classes més empobrides.

Va ser també aleshores quan la meva amiga Rosa començava a fer els seus primers passos, però sense ésser encara conscient del que l’envoltava, quan la convulsió social augmentava, dia rere dia, des de l’espurna de la vaga general del 1902, en què van morir catorze obrers a Barcelona, ​​i quan Espanya encara seguia sense digerir que els ianquis ens afanessin Cuba, i se’ns escolessin de la mà gairebé totes les colònies.

Els llibres d’història diuen, però, que tot allò va provocar el naixement de l’inconformisme que va acompanyar aquelles plomes i caps pensants reunides a la Generació del 98, que, amb les seves obres i els seus debats de cafè, van fer més difícil que Espanya llanguís perillosament cap al fatalisme, encara que finalment ho fes. És a dir, quan la Rosa creixia i començava a anar a l’escola, Espanya deixava de ser una metròpoli, el Marroc apuntava malament, Barcelona bullia socialment i Catalunya començava a ser el veí bregaire d’Espanya.

Sí, era així de negre, però n’hi havia, de llums per a l’esperança. El pensament, la reflexió i la inquietud cultural cobraven gran força, de la mateixa manera que l’anomenada societat civil prenia la iniciativa com mai abans s’havia vist. Recordo que el 2004, quan treballava al Departament de Comunicació de “la Caixa”, explicàvem en un dossier de premsa commemoratiu que, el 1904, quan Moragas i Ferrer Vidal van posar els fonaments de Caixa de Pensions, ho van fer amb l’empenta i la iniciativa dels sectors més inquiets de la burgesia de la ciutat de Barcelona, ​​que van prendre consciència que calia corregir alguns excessos d’aquell sistema que no acabava de funcionar. I no van fer lleis perquè no els corresponia, sinó que van posar fil a l’agulla perquè les coses comencessin a sirgar.

Quan em torni a trobar amb la Rosa, la meva amiga del palauet de Sant Gervasi, no penso preguntar-li res de tota aquesta història gloriosa, no fos cas que se li esfumés el seu gran somriure.

Zuloaga

Comentaris