Ricard Viladesau i Caner

309

(Calonge, 1918 – Barcelona 2005)

Voldria començar aquest article amb un relat anecdòtic, però real: “Un nen torroellenc de 9 o 10 anys, per encàrrec de la seva mare, va anar a comprar a la botiga de queviures Can Quim de les Serres, propera a casa seva, quelcom que necessitava. I va sentir un so, una música, que el copsà per la seva originalitat i qualitat. Mai havia sentit tan nítid i proper quelcom tan bonic, tant penetrant i agradable. I seguí escoltant-ho des del carrer fins que deixà de sentir-se. Al tornar a casa, la rebuda de la seva mare no fou massa agradable. I li recordava que, en futures ocasions, no s’entretingués amb música o sense! El músic era en Ricard Viladesau i el nen en Joan Radresa Casanovas, que encara recorda avui aquell so que tant el va encantar, mai millor dit!”

Viladesau, músic i compositor essencialment de sardanes i havaneres, fou un dels millors dels instrumentistes de tenora de Catalunya. Nasqué a Calonge el 18 de gener de l’any 1918. De ben petit ja tenia inclinació per la música: amb unes canyes es construí un faristol on col·locava retalls de diari com si fossin particel·les i amb un canó d’una canya simulava que tocava música. Amb cinc anys començà a aprendre solfeig i amb set entrà a cantar al cor de l’església de Sant Marí de Calonge. Als set anys, en una botiga del poble denominada “Cal Cassimiro” hi havia una exposició de joguines i en preguntar-li el seu pare què volia per Reis digué que un piano petit. Els Reis d’Orient varen portar-l’hi i el seu pare al cap de poc temps li comprà un violí. Infant encara, va aprendre música amb Josep Gumà, Josep Mercader (taper i músic de cornetí) i Rafel Colom (fuster i músic).

Començà a fer de músic amb 12 anys tocant el flabiol, als 14 ja la tenora, a la cobla La Principal de Calonge, i del 1934 al 1936 a la cobla-orquestra Guíxols de Sant Feliu. Feina que conjugava amb les lliçons de tenora que rebia a Cassà de la Selva de Josep Coll. A la Guerra Civil s’incorporà a una banda de música de la CNT, fins que acabà la guerra a l’antiga Principal de la Bisbal, el trobà a Ciudad Real i un vespre tocaren l’Himno de Riego i l’endemà el Cara al Sol. Quan va tornar de la guerra s’incorporà a La Principal de Palafrugell per poc temps, ja que el servei militar el portà primer a Galícia, per després acabar tocant a la banda de la 42a. divisió, a Girona.

Després d’una curta estada a la cobla As d’Anglès fou un dels fundadors de la cobla-orquestra Caravana, que impulsà entre els anys 1942 i 1949. La baixa de Ferran Rigau propicià que Viladesau s’incorporés a La Principal de la Bisbal, dirigida per en Conrad Saló l’any 1950, i en formaria part fins al carnaval del 1970. En aquesta cobla en Viladesau va ser-ne el solista indiscutible de tenora, en un moment on també va coincidir amb el “Moreno” (Josep Puig) al fiscorn i l’Àngel Pont al tible. I quan la Bisbal actuava amb formació d’orquestra, en Viladesau tocava el saxofon, la viola i el violí. I sens dubte i en aquell moment era ja considerat el millor tenora de Catalunya: “Era l’únic capaç d’interpretar determinades obligades de tenora, com ara la seva pròpia composició Sa Roncadora.

L’any 1970 plegà sobtadament de la Bisbal. Si només hagués hagut de tocar sardanes segurament hauria seguit, però deia que al ball a la nit, amb el saxo, i aquell llum vermell a la cara… En els anys d’estada a la Bisbal, malgrat tocar en una de les primeres orquestres del país, era molt just arribar a fi de mes, i combinava la feina amb la d’agent d’assegurances.

Marxà a viure a Barcelona, on entrà a l’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona, de la mà d’Antoni Ros-Marbà, com a viola titular i tenora ocasional, fins a jubilar-s’hi al cap de quinze anys. Continuà impartint a la seva nova ciutat les classes de tenora i tible que havia començat a fer a la Bisbal i a Girona (tingué més de dos-cents alumnes), i les complementà ara amb la publicació del Mètode per a tenora.

L’any 1987 se li va retre un homenatge a l’Ateneu de la Capital del Cava, Sant Sadurní d’Anoia, al que Viladesau va correspondre amb la sardana La Filoxera. I l’any 1988 s’estrenà la sardana Brindis a Sant Sadurní, que va dedicar expressament a tots els sardanistes. Passà els últims anys de la seva vida a Llafranc i morí el l’any 2005 d’una afecció cardíaca a la Clínica Sant Jordi de Barcelona, on havia estat ingressat deu dies abans.

Pau Casals, quan era a l’exili, va tenir oportunitat de sentir La Principal de la Bisbal en diverses ocasions. Amb una fama que excedia de les nostres fronteres Pau Casals va batejar Viladesau com a “Princep de la tenora”, admirat en sentir-lo tocar, pel seu virtuosisme, amb aquest instrument. Segons explicava Viladesau, «un dia tocàvem al Palmarium de Perpinyà, ens va venir a escoltar i li vam demanar que ens enviés algunes fotografies. A mi me’n va enviar una que guardo molt ben guardada amb la dedicatòria “A Ricard Viladesau, Príncep de la Tenora, amb l’afecte i admiració de Pau Casals”. Això és un passaport mundial, a mi em va arribar a l’ànima».

Fou premiat amb la creu de Sant Jordi, l’any mil-noucents noranta-u. Viladesau va saber destriar a voluntat aquesta riquesa de llenguatge musical que pot oferir-nos la cobla, dintre aquesta àmplia gamma els dos extrems de la qual són les dites sardanes de concert i les considerades només per a ballar. Algunes tenen lletra, moltes del seu amic de Palafrugell, Josep Martí Clarà “Bepes”. Ha estat un dels compositors més interessants en la història de la sardana amb 244 composicions, algunes de gran èxit i premiades en concursos musicals com Arenys de Munt o Colometa, Alt Empordà, Girona1808, Oca amb naps, altres com El tutut de l’avi, Sal i Pebre, Impetuosa, Llibertat, El Carrilet, Mela dedico, Pic, repic i repicó, L’avi Enric, Cala s’Alguer, A en Josep Coll, A en Ramón Rosell, Aquell Rossinyol… ofereixen un bon exemple de les escrites per lluïment d’un instrumentista concret, i Sa Roncadora amb variacions que pràcticament només ell mateix va interpretar. I Girona m’enamora, tant en la versió cantada com purament instrumental. I Herminia, De festa, Hilarienca, Lleida ciutat pubilla, A Mataró, El cantaire del Montgrí, Aigua Xelida, Bandera d’aplec, La sardana de Llafranc, Festeig a Arenys de Munt, Geltrunenca, Mar de Tossa, Port de Llançà… que recullen un admirable equilibri entre descripció i idoneïtat per al ball. A banda de la sardana, la seva obra compositora comprengué un gran nombre d’havaneres, ballables (boleros, valsets, fox) fins i tot cançons de bressol, Enamorado del mar, Gondolero de amor, El mar i tú.

Tres factors importants van fer de l’any en que morí, el 2005, quelcom a recordar: Fou músic i compositor, especialment de sardanes i havaneres, un dels millors instrumentistes de tenora de tot Catalunya, solista de diverses cobles excel·lents fins que va entrar i actuà amb una dilatada estada a la primeríssima cobla La Principal de la Bisbal, al temps que creava una fecunda producció, com a compositor. És encara avui un dels compositors més interessants de la història de la sardana, recordem de nou la xifra de 244 composicions, amb una seixantena que són obligades per un o altre instrument de la cobla i nombroses combinacions de dos instruments solistes. Girona m’enamora estrenada en el concert de Sant Narcís l’any 1989, al Teatre Municipal de Girona, tant en la versió cantada com instrumental, ha conegut un gran ressò i possiblement es la que ha tingut més èxit de les seves composicions. I des de l’any 2006 l’Agrupació sardanista Costa Brava va decidir titular el concert de Sardanes, que es celebra cada any a Palamós, com a “Concert de Sardanes de la Costa Brava – Memorial Ricard Viladesau.”

Entre altres reconeixements cal destacar els carrers a ell dedicats a Girona, Palafrugell, Mont-ras i Platja d’Aro; la ja mencionada Creu de Sant Jordi, la Medalla al Mèrit Sardanista l’any 1990, Fill predilecte de Calonge i com no al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, que guarda un Fons Especial dedicat juntament amb la cobla-orquestra Caravana. D’altres, potser més sincers i sentits, han estat les sardanes que altres compositors han dedicat a Viladesau, com ara Palamós a Ricard Viladesau, de Jordi Paulí, i Adéu amic Ricard, de Joan Lluís Moraleda. I voldria recordar els anys que passaren en el món de la cobla i la sardana coincidents amb la dictadura franquista. Moments molt difícils i que, al contrari del que es podia esperar, la sardana no va desaparèixer de la vida quotidiana, tot i que en principi es volia despullar de qualsevol vestigi de catalanitat. Voldria recordar avui i en un article sobre Viladesau i la sardana, pel que ell va representar en una època difícil a tota una generació, i concretament a un bon amic meu d’escola, Josep Uriach Petit, amb qui, i amb la nostra molt primerenca joventut, anàvem a ballar sardanes, a Barcelona i a tots els pobles que la rodegen, en una època en que no eren massa ben vistes per les autoritats competents, i que en Ricard Viladesau fou un nostre referent!

No puc acabar aquest article, sense citar la “Conversa sobre… Ricard Viladesau”, que tingué lloc el 5 de febrer passat al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, en què es va celebrar una taula rodona, moderada per Francesc Sánchez Carcassés, amb la participació de Josep Gispert, alumne de Viladesau, Josep Bastons, amic de Viladesau, Eduard Font, músic contemporani de Viladesau i Jordi Molina, director responsable de les sardanes als Montgrins.

Gràcies a tots pels vostres coneixements i l’atenció a les preguntes dels assistents a la reunió. Un cop més gràcies!