Revista Emporion

Retorn del confessionari a les esglésies

6

Recordo haver llegit que un bon coneixedor del papa Benet XVI deia que ens sorprendria agradablement, que tenia cops amagats.

Això de sorprendre’ns ha estat veritat,  ara, agradablement, fins avui, NO.

Una de les desagradables sorpreses la va portar la premsa fa dies. Resaven així els titulars dels diaris:

  • El papa rehabilita la importància del confessionari a les esglésies?
  • Benet XVI demana als sacerdots que tornin a col·locar aquest cubicle en un lloc visible?
  • El pontífex intenta donar ales a una pràctica que es va perdent a favor de les absolucions col·lectives?.

El fet pot semblar una anècdota, però no ho és; va més enllà de la simple anècdota. Revela quins vents bufen a les altes esferes vaticanes.És una decisió per fer contents els sectors i grups més reaccionaris.

Un dels ensenyaments importants del Concili Vaticà II va ser fer-nos adonar que en el cristianisme és més important el missatge que les formes, les actituds interiors que els ritualismes exteriors.En aquesta línia va significar una gran descoberta la celebració col·lectiva de la Penitència. La confessió individual havia caigut en picat. Cada vegada hi havia menys gent als confessionaris; com a contrapartida, l’assistència a les celebracions col·lectives cada vegada puja més.Per a molts creients aquesta forma de demanar perdó ha sigut un alliberament, puix la forma individual havia esdevingut rutinària, carregosa, desagradable, torturant i a voltes morbosa. La celebració col·lectiva ha significat recuperar l’experiència del perdó, l’experiència del retrobament amb la imatge d’un Déu comprensiu, acollidor i perdonador. Novament era possible satisfer l?actitud interior de sentir-se perdonat i prendre consciència de la dimensió col·lectiva dels nostres mancaments.

El retorn del confessionari significa un viratge cap a l’individualisme. Torna a planar el fantasma del domini de les consciències.

Dèiem més amunt que la decisió papal fa contents els sectors i grups més reaccionaris, els que volen una església monolítica, de pensament únic.

Una vegada més preguntem-nos:  serà mai possible una Església en què el PLURALISME no sigui una paraula buida, sinó plena de sentit, en què les diverses formes de viure el missatge cristià siguin possibles, en què la unitat no signifiqui uniformitat, en què, per sobre les formes diverses i canviants de les celebracions, el punt de referència i el nexe d’únió sigui la persona de Jesús de Natzaret i la seva crida a construir el seu Regne de vida, d’amor, de pau i de justícia?

foto Gabriel Martinoy

Comentaris