Retrobament amb l’avantguarda

28

A la Galeria Mayoral de Barcelona se’ns presenta una exposició sota el títol “Amb la rebel·lió neix la consciència” (frase que va sintetitzar Albert Camus), que vol reivindicar i posar al dia l’important llegat pictòric que van representar grups com Dau al Set o El Paso, juntament amb d’altres pintors coetanis. Aquests grups i moviments iniciaren unes tendències i una rebel·lió que rebutjà els patrons de la pintura establerta; aquella pintura naturalista, postimpressionista, de caire realista i en general figurativa, que anteriorment tan dignes representats l’havien prestigiada. Aquesta mostra exposa algunes de les obres considerades com a representatives d’aquests  moviments avantguardistes, que irromprien amb força a partir de finals dels anys quaranta i més explícitament a partir de finals dels cinquanta del segle passat.

El comissariat de l’exposició va a càrrec de Tomàs Llorens, que ens introdueix en els temps històrics i polítics que acompanyaren aquesta avantguarda. Eren els anys persistents de la dictadura i a la vegada els d’una regulada obertura   d’Espanya; un canvi tecnocràtic sorgit amb el nou Pla d’estabilització econòmica va donar aire no sols a l’economia, sinó també al conjunt de la societat espanyola. És a la segona meitat dels anys cinquanta quan es comencen a recuperar els reflexos perduts, després de l’hecatombe de la Guerra Civil i ja passat un decenni del final de la tràgica Segona Guerra Mundial.

Fig.2:  Pintura  (1958-59), Modest Cuixart.
Fig.3:  Sèrie negra n. 2  (1959), Rafael Canogar

Algunes de les primeres manifestacions inconformistes i abstractes en el mon de l’art es produeixen de manera coincident a Europa. Sorgeix el grup CoBrA (inicials de les ciutats originàries dels seus membres: Copenhaguen, Brussel·les i Amsterdam), i els pintors francesos, entre ells Soulages, Hartung i  Fautrier, es coneixen arran de l’exposició que recorre Espanya sobre “Tendencias recientes de la pintura francesa (1948-1955)” (1). A Catalunya s’edita la revista Algol (1946), on escriuen Joan Brossa i Arnau Puig, amb il·lustracions de Joan Ponç, Jordi Mercadé i Francesc Boadella. D’aquesta revista només en sortirà un número, però en certa manera continuarà passats dos anys (1948) amb l’aparició de la revista Dau al Set, que té com a fundadors els mateixos escriptors Joan Brossa i Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats. Aquest grup neix influenciat per la pintura surrealista dels anys trenta, per Miró i també per la pintura poèticament abstracta de Paul Klee. Exposicions d’aquests pintors sota el títol de “Dau al Set” només se’n va fer una a l’octubre de 1951 a la Sala Caralt (2). (Fig. 1 i 2)

A aquest grup s’hi va afegir molt aviat Juan Eduardo Cirlot, poeta i escriptor que va estudiar en especial l’obra de Tàpies (3), encara que posteriorment se’n va distanciar. Per la seva banda, el filòsof i crític Arnau Puig va analitzar i reflexionar sobre les seves pròpies vivències i sobre l’esperit i la filosofia que per ell s’engloba dins Dau al Set (4).

Fig.1:  Forats i claus sobre blanc  (1968), Antoni Tàpies.

Altres esdeveniments es produïren en el món artístic que impulsaren el naixement d’aquestes avantguardes a Espanya. L’any 1957 sorgeixen a Madrid l’Equipo 57 (en la línia constructivista d’Oteiza) i el grup El Paso, format entre d’altres per Rafael Canogar (Fig. 3), Luis Feito, Manolo Millares (Fig. 4), Manuel Rivera, Antonio Saura, Juana Francés….. i els crítics José Ayllon i Manuel Conde. Al grup s’hi afegirien Manual Viola i Martín Chirino. Aquell mateix any, la Sala Gaspar de Barcelona realitza una exposició amb el nom de “Otro arte” sota la iniciativa del crític francès Michel Tapié (1) (2) (5). En la mostra, a banda del pintors europeus ja esmentats, hi participen pintors americans que lideren l’expressionisme abstracte i pintors dels grups El Paso i Dau al Set (Fig.5 i 6). En aquells anys, també a Barcelona, al recinte de La Virreina es va inaugurar una exposició sobre “Pintura italiana contemporània”, amb aportacions de la pintura simbolista i futurista dominants a Itàlia. Podríem citar també en el procés d’assentament de l’avantguarda a Barcelona la publicació per Dau al Set de l’assaig de Michel Tapié Esthétique en devenir, de l’any 1956, publicació que va ser possible gràcies al mecenatge de Francesc Samaranch i Torelló (5) i que va precedir la ja esmentada exposició a la Sala Gaspar.

És així com aquests pintors acabaren essent reconeguts nacionalment i internacional (Gran Premi d’Escultura de la Biennal de Sao Paulo de 1957 a Jorge Oteiza; Gran Premi de Pintura de la mateixa Biennal de l’any 1959 a Modest Cuixart;, Gran Premi d’Escultura de la Biennal de Venècia de 1960 per Eduardo Chillida, i el mateix any Premi de Pintura de l’exposició internacional del Carnegie Institute de Pittsburg per a Antoni Tàpies). A la vegada es produïren, tal com ens ho explica Tomás Llorens en el catàleg de l’exposició, dos importants esdeveniments de pintors espanyols d’avantguarda, a Nova York, l’any 1960. Un al Museu Guggenheim amb l’exposició “Before Picasso; after Miró” i l’altre al MoMa amb el títol de “New Spanish Painting and Sculpture” (1).

Fig.4:  Cuadro (3)  (1960), Manolo Millares.

L’exposició de la Galeria Mayoral, encara que limitada en el nombre d’obres, té el mèrit de mostrar-nos de la mà del seu comissari, Tomàs Llorens, els orígens i la força creativa dels primers avantguardistes de casa nostra. Una força que generà tot un corrent transformador de l’art del segle XX. El que genèricament podríem anomenar “art abstracte”, sembla que, com diu Michel Tapié, posa el comptador del fet artístic a zero i, certament, aquest art abstracte (que per a mi també inclou la figuració) ha assolit una maduració creativa extraordinària. Una maduració acompanyada d’un gran reconeixement, malgrat la falta de concreció intrínseca i l’absència de cànons predeterminats que el caracteritza. Recordem, només a tall d’exemple, les obres de Mark Rothko, de Francis Bacon o d’Antoni Clavé, aquest darrer més a prop nostre.

Quina serà l’Esthétique en devenir a mitjan segle XXI en el món de la pintura?  No ho sabem. Però segur que noves avantguardes, amb inèdites forces creadores, ens aclariran el misteri.

Fig.5:  Black and Yellow  (1959), José Guerrero.

Bibliografia:

  1. Tomás Llorens. “Itineraris de l’avantguarda espanyola en l’equador del franquisme”, p. 123-128. WITH REBELLION AWERENESS IS BORN. Galeria Mayoral, Barcelona 2018.
  2. Raquel Medina. De Dau al Set a El Paso, el temps de l’art subversiu, p. 7-14. Catàleg de l’exposició “De DAU AL SET a EL PASO”, a Oriol Galeria d’Art, Barcelona 2003.
  3. Juan-Eduardo Cirlot. Significación de la pintura de Tàpies, Biblioteca Breve, Serie Museo, Editorial Seix Barral, Barcelona 1962.
  4. Arnau Puig, DAU AL SET, una filosofia de l’existència, Flor del Viento Ediciones, Barcelona 2003.
  5. Michel Tapié. Esthétique en devenir, Edició Dau al Set dirigida per Joan-Josep Tharrats. Impressió Filograf-R.Giralt Miracle, Barcelona 1956.