Revista Emporion

Retalls de memòria

4

Villa Carmen

A Horta, al carrer de Canonge Almera, un carrer curt i rost, i que en sentit ascendent va de Peris Mancheta a Pedrell, en aquest carrer secundari i humil hi ha Villa Carmen.

Aquesta torre, sortida de les mans i les suors de l’avi Lluc i dels seus fills, bastida en dies festius, i en hores sostretes a les curtes nits d’estiu, en aquell redós, on varen enquibir-se els meus avis materns, amb tota la seva nissaga, és d’allà que vénen els meus primers records d’infantesa. 

No puc saber, exactament, quan va durar la meva estada en aquell niu, un niu reblert de gent que vivia en la pau que brolla, resplendent, de la mútua estima. Però el càlcul aproximat del temps passat, entre la mort del meu pare i el casori de la mare, amb qui fou el meu padrastre (de bon record) i que posà fi a la meva estada a la torre, em fa pensar que hi vaig viure dels tres als set anys. Quatre anys, o potser quatre i mig, que m’han deixat records que no ha pogut endur-se’n el pas de tres quarts de segle.

Allà vaig aprendre a córrer en llibertat per la muntanya. Allà vaig saber el que és fer llargues caminades per arribar a l’escola. Allà em va ensenyar, l’àvia Carme, a resar-li a Déu. I allà vaig aprendre a cantar, a cantar en família, perquè els meus avis i els meus oncles cantaven, sobretot els diumenges, després de dinar, asseguts al voltant de la taula, tot fumant i prenent cafè. L’oncle Ramon i l’oncle Quildo foren els meus primers mestres de cant, i alguna de les cançons que em varen ensenyar, encara avui les recordo.

Com recordo tot el que dec, per haver desvetllat en mi l’afecció al cant. I és que, tot i admetent que la meva creença sigui filla d’un miratge, jo penso que el cantaire de cor, el que “sent” el cant, és una persona que (potser sense proposar-s’ho) el que està fent, quan canta, és donar-li gràcies a Déu per haver-li concedit el do de la vida.

Però els morts no ressusciten, i si la nostra pretensió fos l’anàlisi de la relació i el lligam que uneix (o unia) els membres d’una família, el parlar de tres quarts de segle enrere és com si parléssim de l’època paleolítica.

Avui, en mirar al meu entorn, i veure com l’huracà del materialisme ha tornat en desert el que, en altre temps, era un verger, li dono gràcies a Déu per haver-me lliurat de la desintegració, i del repudi manicòmic, que ha capolat tantes famílies. I li demano que aquest fill esquerp i descaminat (un fill “maranya” i “contestatari a contracor”) pugui arribar fins al forn crematori en pau amb ell mateix, amb l’estima i el suport de la seva nissaga: i també amb el melangiós record dels seus anys d’infantesa.

VILLA CARMEN

 

Comentaris