Revista Emporion

Retallar o ingressar

5

És clar que la lluita per sortir de la crisi que ens embolcalla a tots, ens obliga a  ser austers i curosos i a millorar l’eficiència i qualitat dels serveis, perquè els recursos són limitats. Així ens ho recorda cada dia la classe governant sigui del color polític que sigui.

Però és injust i insolidari el plantejament d’aquesta lluita a base només de retallades, ja que carrega l’afectació damunt les classes amb menys recursos que són les que més necessiten els serveis públics afectats per aquestes reestructuracions: sanitat, ensenyament, proteccions socials, reforma del mercat laboral, etc. Però a més, s’hi afegeix un altre tipus de retallada amb un clar sentit ideològic que afecta també no només les persones amb menys recursos, sinó també la petita i mitjana empresa i de serveis que opera generalment en el mercat intern, ja que això deprimeix el consum i crea recessió: és la retallada d’impostos.

D’entrada, això per algú pot semblar una barbaritat. Atenció, no ens referim a impostos que afectin tothom, sinó a aquells impostos que afecten grans fortunes, grans corporacions, grans patrimonis i grans successions patrimonials, entre d’altres.

La categoria dels impostos és molt àmplia i la majoria de la ciutadania que treballa i està en nòmina no s’escapa  de pagar impostos (sobre la renda) i ho fa en proporcions comparables a les dels seus homòlegs en el  promig de la UE-15. Un treballador de la indústria català paga aproximadament un 74 % del que paga un treballador suec, el país on els impostos són més elevats.

La gran diferència entre Espanya i la UE es troba en les rendes superiors, grans empreses i banca. Una part paga només un 20 % del que paguen els seus homòlegs de Suècia i això com a ingrés de l’estat són molts diners. El sindicat d’inspectors d’Hisenda del Ministeri d’Economia ha publicat no fa gaire un informe en el qual es mostra clarament la regressivitat de la càrrega fiscal. En aquest informe es mostra clarament com les rendes derivades del capital tributen només un 10 %, en tant  que les derivades del treball ho fan entre el 28 i el 32 %. Es mostra també com les empreses grans paguen molt menys que les petites i mitjanes empreses i les rendes superiors paguen percentatges molt menors que la resta de la ciutadania.

De tot això se’n pot deduir que els que més paguen (percentualment) són les classes mitjanes i baixes, que són les que necessiten i utilitzen més els serveis públics, la sanitat, l’ensenyament, el transport, etc., i des d’una òptica ultraliberal insolidària, això ja estaria bé. Avui la UE està governada per les dretes, que amb més o menys convicció poden estar d’acord amb aquesta tesi i la imposició de reduir la dimensió social de tota la comunitat sembla que és força evident. I no parlem de les propostes del Partit Republicà dels Estat Units, controlat pel Tea Party, que és una formació d’ultradreta.

Però no anem tan lluny, a Catalunya les retallades són evidents. Es retallen despeses, però ningú es para a pensar a augmentar els ingressos, que és una altra forma de reduir el dèficit, en tant que:

  1. El frau fiscal és d’uns 8.000 milions d’euros.
  2. Amb impostos sobre el tabac i l’alcohol es podrien recollir fins a uns 200 milions d’euros més.
  3. 400 milions d’euros més, com a resultat de mantenir l’impost de successions.
  4. 538 milions d’euros com a conseqüència de recuperar l’impost del patrimoni, modificat  per centrar-se en les grans fortunes.
  5. 600 milions d’euros a base de gravar els beneficis exuberants del capital financer, tal com va suggerir el Fons Monetari Internacional (ja ho va suggerir França fa pocs dies).
  6. milions mitjançant un impost finalista (que anés a la sanitat) de caràcter progressista, tal com va fer el Canadà.
  7. I possiblement altres mesures que s’apliquen a països socialment més avançats i es podrien també aplicar aquí, però cal que la ciutadania ho reclami i després cal coratge i voluntat dels governs per fer-ho.

Estem parlant de molts milions que suposaria compartir allò que tant se’ns demana: la responsabilitat i l’esforç col·lectiu de tots. Ara alguns polítics volen donar exemple i es treuen la paga de Nadal, que com a petit pas exemplar està bé. Però sospito que, sota l’argument de la “pressió dels mercats”, la necessària disminució del dèficit públic s’entengui només com a disminució de la despesa i així es vagi aconseguint allò que pretenen aquests que amb responsabilitat i esforç haurien de pagar més: el descens dels salaris, de la protecció social i la disminució i privatització dels serveis públics de l’estat del benestar.

Comentaris