Revista Emporion

Renoir, entre dones

13

A la casa Garriga i Nogués de Barcelona i sota l’auspici de la Fundació Mapfre es pot veure fins passat Reis, una exposició sobre l’obra de Renoir. L’exposició porta el títol d’aquest mateix article “Renoir, entre dones” i certament hi abunden en gran manera els retrats i els nusos de dones, tan característiques de l’obra del pintor.

2Renoir pintava la dona d’una manera molt personal, cosa que despertava admiració i rebuig. Entre els admiradors podríem citar un dels crítics d’art més prestigiosos del seu temps, Octave Mirbeau, el qual  afirmava que Renoir havia creat la gràcia de la dona del segle XIX, fent un paral·lelisme amb Watteau, que havia creat la gràcia de la dona del segle XVIII.

El més interessant -des del meu punt de vista- d’aquesta exposició, no és l’encert amb què Renoir pintava la dona o com la va arribar a idealitzar al llarg de la seva obra. El pintor podia retratar personatges coneguts com Mallarmé, Wagner o  dones del seu cercle d’amistats, però també i de manera molt particular, ens mostra la dona de classe mitjana i treballadora, com si la volgués elevar d’estatus. La seva pintura té quelcom de bucòlic i de preservació de l’Arcàdia dels poetes, lluny dels múltiples avatars de la seva època; la Guerra Franco-prussiana, la Comuna de París i la Gran Guerra del catorze.

Per contra, potser el més atractiu de l’exposició, tal com senyalen el comissari i els estudiosos que la presenten, és l’evolució de la seva tècnica pictòrica, que es va produint d’una manera més brusca a partir de la dècada dels vuitanta del segle dinou, coincidint amb els seus viatges a Itàlia i Algèria, i de nou posteriorment, encara que d’una manera més solapada, a partir dels primers anys del segle vint.

En la primera època hi trobem la força i la vibració de l’impressionisme vist sempre des del seu punt de vista personal, encara que compartit amb altres col·legues i amics, com podem veure en “El perer d’Anglaterra” (cap a 1883), on es fa evident l’influx de Monet. També s’hi veu la pinzellada impressionista a la recerca de l’ombratge lluminós, en el “Bal du moulin de la Galette” (1876), una de les seves obres mestres.

La peculiar recerca del clarobscur de Renoir, la trobem d’antuvi en la pròpia nuesa femenina, on el rosat tènue de la pell es combina amb ombres violàcies del mateix cos.

1Després, i a partir de la dècada dels vuitanta, apareix un tractament més clàssic en l’acabat de la figura, i en concret del nu femení, malgrat que els colors de la paleta no canvien gaire. Per altra banda, el pintor no abandona el traç impressionista en el rerefons de la figura. És en aquests fons dels quadres on s’aprecia millor la lluita entre ser fidel al seu impressionisme de la joventut i la recuperació d’un cert classicisme, que a voltes sembla buscar un nou “sfumato” que no vol trencar del tot amb l’avantguardisme. Renoir deuria ser un home tossut i compromès amb ell mateix. Ell no va voler abandonar mai els carmins de les galtes, dels llavis, fins i tot dels narius, de les seves models, ni apaivagar els tons blavosos dels seus plecs cutanis. Però, a la vegada, les salvaguardà en la seva espontaneïtat senzilla i innocent. Ja entrat el segle vint, ell podia inspirar-se en els pintors clàssics (fossin Rafael, Leonardo, Velázquez o d’altres), però també valorava els seus coetanis.

Sembla que la fidelitat a la seva visió íntima de la dona i del seu món, l’hauria abocat a no trastocar excessivament els trets més autèntics de la seva pintura. Una pintura que al meu parer es decantava a voltes cap al seu primer impressionisme i a voltes vers un altre tipus d’impressionisme, que cercava situar les seves obres en el rerefons ideal del mon clàssic. Segurament aquesta mateixa actitud de fidelitat a si mateix, la van saber apreciar d’altres pintors, que com Matisse i Picasso renovarien l’art del segle vint. Aquests dos genis de la pintura, durant els darrers anys de la vida de Renoir, valoraren el seu posicionament de no oblidar els grans mestres. I potser aquesta estima es va fer més conscient encara, amb motiu de la seva mort a Cagnes, el desembre de 1919 i en mig de la reculada de les avantguardes dels anys vint, després de la desfeta europea de la guerra del catorze. Aquesta opinió és la defensada molt encertadament per Claire Bernardi, conservadora de pintura del Musée d’Orsay i una de les assagistes que col·labora en el llibre catàleg de l’exposició.

A l’exposició també se’ns mostra de manera comparativa, el treball d’altres artistes com Mallol, Leblanc Stewart, Matisse o Picasso, i algunes obres de pintors catalans que anaren a París a finals del dinou i principis del segle vint, com Rusiñol, Casas, Casagema i Feliu de Lemus.

Per resumir, podem dir que és una gran exposició d’un clàssic de l’impressionisme, que mereix ser vista.

3

Comentaris