Revista Emporion

Reixes

2

El passat 28 de juny vaig viure unes hores al Centre Penitenciari de Girona per col·laborar en les activitats organitzades amb motiu de la Setmana Cultural de Sant Joan. Primer vaig estar amb els homes, que van escoltar i participar positivament en el col·loqui posterior a la conferència “La situació social i cultural actual”. Després vaig passar al departament de les dones, intercanviant amb elles idees en una interessant tertúlia de la qual vaig sortir millorat com a persona. En la meva breu estada vaig tenir oportunitat de conversar amb els mestres, criminòlegs, el sotsdirector, educadores, funcionaris, voluntaris… totes elles van resultar ser persones atentes i mogudes per una profunda convicció que el seu treball repercuteix en bé de la inserció social d’unes dones i homes que gaudeixen de dignitat humana, malgrat un passat possiblement reprovable.

Sempre que he estat en centres penitenciaris se’m plantegen moltes preguntes i una d’elles és: aquestes mateixes persones, en altres circumstàncies haurien delinquit? És ben sabut que les presons són escoles de delinqüència perquè els referents que troben els interns són exemples de violència i els lideratges van a càrrec dels personatges més durs. No obstant això, va avançant l’experiència de mòduls de presons amb voluntat de reinserir persones que, en bona part, estan tancades per no haver rebut l’afecte necessari en cap moment de la seva vida. Però l’èxit aconseguit en algunes presons a l’hora d’educar els interns es veu truncat quan aquests surten en llibertat. Qui intervé en els barris plens de droga, de delinqüència de tot tipus i de fatxenderia?

Es fan pedaços i ara ja n’hi ha prou d’apedaçar un sistema econòmic pervers que permet que els més lladres i els més criminals que condemnen la misèria, la ignorància i la mort d’innocents estiguin en llibertat. Només estan tancats els pobres que mai se’ls ha ofert una oportunitat. Això ha de canviar de dalt a baix i, com tota endreça a fons, són inevitables algunes trencadisses. El moviment dels indignats, del qual tant s’ha parlat, no és res més que l’inici d’un sistema més just que el capitalisme. No sabem què serà exactament, però serà millor que el que ara tenim. Per arribar a bon port ens falta imaginació i ens sobra afany d’aferrar-nos a privilegis.

Quina economia, quina educació, quin treball? Sóc un indignat més. Més ben dit, estic cabrejat davant tanta passivitat dels instal·lats que es diuen d’esquerres i només copien les dretes. Cabrejat de tant corporativisme (incloses les ONG, tan bones, elles). Cabrejat per no tenir universitat sinó futbol, cabrejat d’un ensenyament secundari igualitari desastrós. Cabrejat de tanta queixa als polítics per part d’hipòcrites que els han votat. Necessito més espai per indicar, com demana un preclar economista d’americanes fulgurants, les causes del meu cabrejament. Seguirà.

Comentaris