Revista Emporion

Reflexions– Xina, Estats Units, Catalunya, Moody’s

4

Escric aquest article el dia 15 d’agost. No sé com acabarà tot això. Fa molt de temps que penso i dic –i no sóc pas gens original- que la nostra època s’assembla molt a la fi de l’Imperi Romà. Aquell imperi immens s’havia imposat per tot arreu del món conegut, però desaparegué després d’una llarga decadència política, social i econòmica, de pèrdua de valors, afany per enriquir-se, fuita del treball i reclamació de subsidis i festes, abandó del camp, demografia minvant, ús inevitable de mà d’obra i mercenaris estrangers, desprestigi dels principis que l’havien fet fort.

A l’extrem més oriental dels seus dominis, els romans havien tingut contactes escadussers amb Xina, que coneixien remotament. Els n’havien arribat notícies per transaccions exòtiques com la seda, i alguna topada amb els imperis de l’Àsia Central que separaven les dues grans civilitzacions. Fa 2000 anys, l’esplendor romà de l’Emperador August va coincidir amb l’esplendor xinès de la dinastia Han. Més endavant, Roma va decaure, va desaparèixer, i en part la substituí a la llarga la dividida Europa actual. Xina encara dura, tot i haver passat també per una anguniosa decadència els últims dos segles.

Qui era més poderós, Roma o Xina? Si ho mesurem pel Producte Interior Brut (PIB), segurament Xina, i de molt. S’ha fet una comparació del PIB de diversos països des de l’any 0001 fins al 2010, basada en un estudi de la prestigiosa Universitat alemanya de Göttingen. Segons aquest estudi, fa dos mil anys l’Índia tenia un PIB del 27% de tot el món, la Xina el 22%, i els països de l’Imperi Romà (Itàlia, França, Gran Bretanya, Alemanya, etc., diguem Europa) no passaven del 10%. L’any 1900 això havia canviat molt: Xina 9%, Estats Units 14%, Europa 24%. Finalment, l’any 2010: Xina 14%, EUA 20%, Europa 13%. Vist amb aquesta perspectiva, ara Xina no està fent altra cosa que recuperar una posició perduda només fa dos-cents anys.

Contemplem ara, en una escala de temps molt més curta, els canvis dels últims anys i dels últims dies: els Estats Units cada cop més endeutats, Europa amb problemes gravíssims de confiança dels inversors, i Xina fent sentir el seu nerviosisme en ser la creditora més important d’un deute que li diuen que cada cop hi ha menys seguretat que li paguin. Estem molt i molt lluny d’una suspensió de pagaments d’Europa o dels Estats Units, però mai no s’havia parlat d’aquest risc i ara sí, fins al punt que una agència privada nord-americana de qualificació del deute acaba de rebaixar la del seu propi país, el més poderós del món per ara.

Per cert: hi ha una gran tendència a criticar l’actuació d’aquestes agències de qualificació (de rating), dient que van “contra” l’economia dels països. “Moody’s ataca Catalunya i li rebaixa la qualificació”, hem sentit dir. No. No és que Moody’s ens tingui mania. És com si una persona baixa donés al metre la culpa de la seva poca alçada. El que passa és que aquesta agència veu molt difícil que ens en puguem sortir, en plena crisi i amb el dèficit fiscal que hem de suportar. Més aviat hauríem de dir: “Moody’s dóna la raó a Catalunya: amb l’actual crisi i el sistema de finançament aplicat (LOFCA), Espanya ens escanya tant, que haurem de patir i pencar molt per poder-nos-en sortir”.

Hi afegiré tres observacions, tanmateix:

Primera, que les tres agències avaluadores del risc del deute dels països (agències de rating) són entitats privades que, vés a saber per quines causes -potser perquè no saben endevinar el futur-, cometen errors tan colossals com atorgar la màxima qualificació al banc Lehman Brothers pocs dies abans de la seva fallida, així que, tot i ser útils als inversors, no seré jo qui els atorgui la neutralitat, fredor i seguretat del sistema mètric decimal.

Segona, que si bé els grans especuladors en treuen enormes beneficis, la major part dels inversors som nosaltres mateixos quan adquirim els fons d’inversions, fons de pensions i altres instruments d’estalvi. Els bancs que ens els gestionen procuren donar-nos la màxima rendibilitat amb el menor risc possible, i amb aquesta conducta assenyada poden estar ajudant a fer caure països sencers, com Grècia, Irlanda, Portugal… o Catalunya, el deute dels quals no mereix prou la confiança de les agències avaluadores i, com a conseqüència, cada cop han de pagar un interès més alt per col·locar-lo (emissions de deute de la Generalitat).

Tercera, que quan Reagan i Thatcher, i tots els neoliberals que els van seguir, varen rebaixar els impostos dels més rics, teòricament per ajudar la inversió, molts d’aquests rics, per comptes d’invertir, es van estimar més comprar deute dels països a interessos cada cop més elevats, operació més rendible que invertir en fàbriques i maquinària. De vegades comprant el deute sense tenir els diners, i pagant després d’haver-lo venut, confiant en el guany segur. Aquests sí que són els “maleïts especuladors”!

500eurosTornant al començament: tots aquests desajustos d’Occident, l’afany pel diner fàcil i a curt termini, l’ensorrament de l’economia productiva, la baixa demografia, la cessió de cada cop més feines dures als nouvinguts, l’abandó dels vells valors (l’esforç, la constància, l’estalvi, l’afany de superació, el valor de la paraula donada, etc.)… fan que la nostra època s’assembli cada cop més als últims temps de l’Imperi Romà. Xina, carregada de problemes, sota un règim duríssim, treballa, creix, s’inquieta, ens mira de reüll, no vol que l’enfonsem.

Hem de reaccionar. El camí que va encetar Europa l’hem de recuperar: l’economia social de mercat, una combinació plausible de llibertat i justícia social. Segurament insistint més en els deures i rebaixant el sostre dels drets. Un altre dia en parlaré. En poc temps passen moltes coses, i quan llegireu aquestes línies potser tot haurà fet un nou tomb.

Les pròximes reflexions les dedicaré, tanmateix, a fer memòria d’un dels fundadors d’Emporion, mossèn Francesc Viver, esperit selecte, esperit inquiet.

Comentaris