Reflexions – Neocons, hipoteques i ensorrament bancari

44

Ara fa un any, al núm. 11 d’aquesta 3a època d’Emporion, vaig escriure una reflexió sota el títol Els neocons i la resposta del planeta, que començava així:

«Els últims anys, com és ben sabut, els neocons han influït de forma decisiva als Estats Units i arreu del món. Deixant de banda els aspectes polítics ultraconservadors, en el vessant econòmic, i simplificant, un neocon és un ultraliberal, enemic de tota regulació del mercat. Del mercat local i del global. El seu esquema és ben senzill: “No deixeu que els governs interfereixin en els mercats, que ja es regulen per ells mateixos. No poseu traves. Una frase que en comporta de seguida una altra: ?Deixeu que el llop es mengi les ovelles… ’ ”. Aquesta orientació econòmica té conseqüències terribles sobre les capes de poblacions més desfavorides i sobre les condicions de la vida al planeta». L’article seguia amb altres reflexions sobre fins a quin punt els governs haurien de regular i vigilar el mercat lliure per evitar l’espoliació dels febles i de l’entorn natural.
Imaginava jo aleshores, i ho vaig dir, que l’Administració Bush, sota l’orientació dels neocons, estava dirigint el planeta cap al caos. I com no podia ser d’altra manera, la bola ha explotat precisament en el terreny on s’estava gestant el procés suïcida: a l’entorn financer.

Resumint: bancs i promotors immobiliaris incitaven tothom, sense analitzar prou si era solvent, a adquirir un habitatge amb garantia hipotecària. A qui un dia o altre no podia pagar, per no embargar-lo, el banc li renovava el crèdit a més termini i en condicions més oneroses, és clar. Els bancs “venien” els crèdits (barrejant bons i dolents) a altres entitats financeres, en forma de “títols”, a canvi de nou diner, que servia per continuar la roda. Els títols es revenien a altres bancs o caixes, que els distribuïen entre els seus clients estalviadors en forma de paquets de Fons d’Inversió. Naturalment, el procés ha estat molt més complex i sofisticat, i evidentment cada operació anava acompanyada de les comissions corresponents, que deixaven beneficis substanciosos.

Quan els insolvents varen deixar de pagar (les anomenades “hipoteques subprime”), l’empastifament global havia estat de dimensions descomunals. Cap entitat no sabia qui “hauria de” respondre, ni se sabia si “podria” respondre, quan els estalviadors, un any o altre, reclamessin els seus diners: l’any 2010, l’any 2011… Cap banc no sabia si el veí estava entrampat, cap banc no deixava diners a un altre banc si en necessitava (i si no me’ls pot tornar?).

Aquest setembre passat n’hem vist les primeres conseqüències: algunes entitats, de dimensions colossals, varen començar a trobar-se a les portes de la fallida. El govern dels EUA i la Reserva Federal no han tingut més remei que demanar al Congrés 700.000 milions de dòlars per evitar el col·lapse del sistema, si és que és evitable. Algun colós (Lehman Brothers) ha caigut, altres han estat intervinguts o ho seran. La socialització més gran de la història.

Si no col·lapsa tot el sistema, els diners sortiran, es pagarà la factura entre tots i els més febles la patiran més. Però retornaran res els que s’han enriquit de forma desmesurada?, deixaran de rebre les indemnitzacions pactades, d’import multimilionari, els responsables, quan l’Estat americà es faci càrrec de les entitats en fallida? Algú insinua que tot ha estat una jugada gegantina de les grans màfies americanes, que han sabut  provocar i aprofitar la manca de regulació del mercat financer reclamada pels neocons, els fonamentalistes del mercat lliure, i que els diners són ben guardats als paradisos fiscals.