Reflexions entorn a Ortega y Gasset

53

M’agradaria, benvolgut lector, que aquest article de reflexions entorn a Ortega y Gasset t’impulsés a publicar un treball teu. El fet és començar un article, un de sol: el primer. Escriure, com jo mateix, des de fa anys i panys, a EMPORION, és realment goig i plaer. En dono fe. En realitat, significa i obliga a desenvolupar una feina que, acabada i publicada, et satisfaci realment, encara que sempre hi trobaràs aquella cosa, aquell detall, que no ha reflectit prou bé el teu objectiu. D’altra banda, t’obliga a imposar-te que el milloraràs al pròxim article, el proper mes. Si en tens algun dubte, el millor consell que et podrien donar com a objectiu immediat és que comencis. Pensa en un sol article. Escriu-lo i llegeix-lo. Exposa-t’hi, ja. Fer-ho, podria donar-te moltes alegries, i fins i tot que algun “bon amic”, un xic envejós, molt fàcilment et podria dir: “Molt bé, però hauries d’haver fet millor això… i aquest paràgraf…”. Escolta’l, fes bona cara, creu-te’n la meitat, però no ho deixis. Oblida aquest primer treball. I comença el segon article.

Tota aquesta introducció ha estat originada en proposar-me de fer un possible article meu sobre Ortega y Gasset, que avui es materialitza, per glossar, mínimament, la brillant personalitat i algunes frases de José Ortega y Gasset (1883—1955). Frases que he hagut de seleccionar, per incloure’n unes que he cregut, no més importants, sinó relacionades amb allò que a la introducció he comentat, realitzar una tasca agradable, escriure per al propi autor. I exposar-la, després, a la valorada pels seus possibles lectors.

José Ortega y Gasset, filòsof, escriptor, autor entre moltes altres obres de “El tema de nuestro tiempo” i “La rebelión de las masas”, deia que el problema català era “un problema que no tenia solució”, un problema perpetu, i que l’únic camí que veia possible, era “que catalans i la resta d’espanyols aprenguessin a conllevar-se”. Espero i desitjo que el temps, i principalment la convivència mútua, li donin tota la raó, que tots aprenguéssim a conviure.

Em permeto traduir al català aquesta seva declaració: “Jo sostinc que el problema català, com tots els que li són iguals, que han existit i existeixen en altres nacions, és un problema que no es pot resoldre, que només es pot portar conjuntament, i amb això significo, no solament que els altres espanyols l’hem de comportar amb els catalans, sinó que els catalans també l’han de comportar amb els altres espanyols”.

Deia també: “Si a aquestes hores totes las regions estiguessin implantant la seva autonomia, haurien aprés el que aquesta és, i no sentirien aquesta inquietud, aquest recel, en veure que l’hi era concedida en termes estrictes a Catalunya. Hauríem, doncs, reduït l’enuig apassionat que hi ha avui en alguns de la resta del país: “Autonomia és el pont entre els dos extrems”.

I en el “Camí cap a si mateix”, escriu: “Camí lent, no vagis més de pressa, que l’únic lloc on has d’arribar és a tu mateix”. I sobre el destí humà: “El destí no és un lloc, ni un treball, ni un moment. No és el camí dels nostres somnis, sinó la reconciliació amb nosaltres mateixos”. De vegades “oblidem que el que és més important no és allà fora, sinó a l’interior de cadascun de nosaltres”. De què ens serveix lluitar per aconseguir quelcom que hem somniat, si després invertim l’ordre, i prioritzem altres metes, pensant que més endavant… hi haurà un moment potser fins i tot més adequat. Proposem-nos el fonamental: “Arribar al nostre propi i comú coneixement”.

No oblidem el valor dels errors: “El veritable tresor de l’home és el tresor dels seus errors”. “Un error és un pont d’aprenentatge, l’oportunitat de millorar el que en algun moment ens va sortir malament”. “Partint de les nostres equivocacions trobem l’origen, el canvi, i el creixement”. Només s’ha d’aprendre a elegir “la millor actitud per afrontar-los” ja que és quasi impossible salvar-se’n. “Els errors són grans mestres, però l’home es diferencia de l’animal en què beu sense set i estima sense temps”. Tan sols hem de posar-hi una mica d’atenció, ja que: “Ens indiquen quin camí hem d’abandonar i quina estratègia hem de millorar”.

I ja per finalitzar: “L’amor, a qui pinten cec, és vident i perspicaç, perquè l’amant veu coses que l’indiferent no veu, i per això estima”. “És ben diferent ser cec o no veure-hi”. “La bellesa que atrau, rarament coincideix amb la bellesa que enamora”. “Jo sóc jo i la meva circumstància”. “I si no la salvo a ella, no em salvo jo”. “El que val més en l’home, és la seva capacitat d’insatisfacció”.