Reflexions – Ens calen utopies

53

Fins fa tres-cents anys, la gent creia –i se li feia creure- que el poder dels governants venia de Déu. Així, els més forts, el rei el primer, detentaven el poder, i el poble ho suportava i callava. Aquesta manera de fer va acabar a causa dels filòsofs racionalistes, que ho varen discutir, i la Revolució Francesa, que va dur el rei Lluís XVI a la guillotina. A partir d’aquell moment, sota els principis de llibertat, igualtat i fraternitat, es va establir que el poder procedia dels ciutadans, la democràcia. Postmodern TheoryEls nous principis suposaven una concepció ideal de les persones i dels grups socials, com si tothom desitgés la igualtat i la justícia, i en ells varen posar els seus fonaments diverses ideologies, disposades a aconseguir utopies: uns la desaparició de l’autoritat, d’altres la igualtat radical, uns altres la nació perfecta,… anarquisme, comunisme, racisme,… I per imposar aquestes ideologies, que havien de dur la felicitat a tots els homes i dones, o als homes i dones d’una nació predestinada, es varen prendre decisions despòtiques, que duien a matar o a morir per una idea.

Però no era veritat que els homes i dones de carn i ossos, i sobretot els poderosos, consideressin iguals en dignitat tots els homes i dones. Ens ho havíem volgut creure. El comunisme, per exemple (tots, d’ençà que neixen, han de tenir les mateixes oportunitats, ningú no ha de fer-se seus els bens de producció, etc) posà Rússia en mans dels soviets, que van donar el poder absolut a un Stalin sanguinari. Semblantment, ideologies basades en la nació, la raça, l’estat, varen portar el feixisme, el nacionalsocialisme, el nacionalcatolicisme, Mussolini, Hitler, Franco, genocidis, deportacions, persecucions,… anihilació brutal de la democràcia.

Acabat l’horror va venir la reacció: era la fi de les ideologies, perquè de sobte es descobria que tot el mal havia vingut d’haver-les basat en fonaments falsos. Els nous filòsofs, els postmoderns, varen decretar doncs la fi de les ideologies, perquè aquestes s’havien basat en principis irreals, i havien portat horror i guerra: així doncs fora ideologies, fora utopies.
El diagnòstic dels postmoderns era cert, ni tots som iguals ni ho arribarem a ser mai, però el remei que hi volien donar era lamentable. Perquè no podem viure sense ideals. Els homes no persegueixen lo millor per a tots, però hem de construir el futur com si ho perseguissin. Projecte a projecte, pas a pas, amb ensopegades i possibles reculades.
Perquè el que avui és utopia demà pot ser real.

Fa 500 anys Thomas Moro, escriptor i humanista anglès, va escriure Utopia, la descripció d’un món ideal imaginat. En un temps i un lloc on cada matí dotzenes de pobres vivien del que captaven, i emmalaltien i morien per falta de recursos, ell escrivia que a Utopia,…

Utopia“…cuiden els seus malalts en hospitals públics, que n’hi ha quatre a cada ciutat, no gaire lluny de les muralles, tan grans i ben condicionats que semblen petites ciutats, i així els malalts, ni que siguin molts, mai no tenen penúries ni privacions. Això permet també aïllar-los i evitar contagis. Aquests centres tenen de tot per als malalts; les cures es fan amb prestesa i amb delicada atenció; els metges més acreditats són sempre al seu costat, i com que no s’hi va per força, cap malalt no hi ha qui no s’estimi més ser atès a l’hospital que a casa seva”.

 

   Ja veieu, allò que fa 500 anys eren utopies ara són els hospitals, per a tothom, de la Vall d’Hebron, de Bellvitge, can Ruti, Trueta,…
Recomano llegir a “avui.cat” l’entrevista a Arcadi Oliveres, professor d’economia de la UAB i president de Justícia i Pau, del dissabte 10 de gener del 2009. Acaba així:

    • Hi haurà mai justícia i pau?

    • Com a organització, per desgràcia, haurem de seguir treballant molts anys: la veritable pau i justícia trigaran molts anys a arribar. Però arribaran. Jo potser no ho veuré, però vostè sí.