Reflexions – De l’aparador a la deixalleria

51

Reflexionant sobre valors sòlids, al meu escrit del mes passat em preguntava sobre la societat torroellenca actual i la societat líquida (Z.Bauman). Entre nosaltres és nombrosa la gent treballadora, lleial, solidària, però una part molt gran dels torroellencs, potser tendeix a oblidar els vells valors de la lleialtat?, de la feina ben feta?, tendeix potser al treball ràpid, surti com surti?, a la satisfacció de desitjos immediats?

Sobretot, a consumir quant més millor?
Perquè el sistema que mou la nostra societat occidental es fonamenta en el consumisme com a motor econòmic, i també com a motor psicològic i social.
Per al sistema, qui no consumeix no és ningú o ell mateix s’ha de veure com un ningú. I no solament a la societat occidental, com s’ha anat veient. Ens segueixen les societats orientals, Japó ja fa temps, després Corea, ara Índia, Xina,… Amb immenses bosses de pobresa, que van quedant marginades, ignorades. A qui interessa una multitud de persones que no tenen capacitat de consum? Només als missioners i a les ONG.
Però voldria destacar un fet que potser sovint passa desapercebut.
Que encara que s’aparenti el contrari, el consum no es programa per donar satisfacció al consumidor.
El que es programa és:

  1. Bombardejar el consumidor potencial amb anuncis que li facin desitjar un producte o un servei, encendre-li l’anhel de posseir allò que veu als diaris, a la TV, a casa d’un amic, en un aparador.
  2. Aconseguir que el consumidor compri, i que pensi que ha elegit el millor producte o servei possible. Que se’n senti cofoi. Que en faci també propaganda.
  3. Continuar llançant al mercat, permanentment, productes o serveis nous, amb noves prestacions i noves marques.
  4. Provocar que aviat el consumidor senti que el producte o servei que consumeix ja ha passat de moda, que el cotxe del veí és millor que el seu, que el televisor de pantalla plana que té no és del darrer model, que la seva marca de xàndal fa riure al costat de la de l’amic.
  5. Esperar que el consumidor es cansi o s’avergonyeixi d’aquell producte o servei que no està al dia, que ja no és moda, que no és de marca.
  6. Procurar, bombardejant-lo com sempre, que el consumidor adquireixi el nou producte o servei que es pensa que ara sí que el satisfarà.
  7. Facilitar psicològicament, socialment i materialment que el producte o servei vell i inútil faci nosa, fins que es llenci.

El sistema no persegueix la satisfacció del consumidor (en tal cas tindria un producte o servei per tota la vida) sinó incitar-lo amb desitjos sempre nous (ben entès que no quedarà mai satisfet i acabarà sempre llençant allò que tant havia desitjat).
Aquest és el cicle programat: de l’aparador a la deixalleria.
Passant pel consumidor el més de pressa possible.
Quants torroellencs són infeliços per culpa d’aquest cicle? Quants viuen molt bé gràcies a ell? Quants sobreviuen gràcies a ell? No és tan fàcil fer valoracions.

foto Gabriel Martinoy