Rebaixem el nivell de vida

70

En un article del Dr. Ramon Folch, sociòleg i director general de l’Estudi Ramon Folch (ERF), he llegit una frase que m’ha cridat l’atenció perquè aconsegueix de concentrar en dues línies moltes idees que em volten pel cap i que poca gent diu en veu alta, tot i ser tan convenients a la situació actual.

“Si volem que tothom visqui com nosaltres, els occidentals haurem de rebaixar el nostre nivell de vida, cosa que no equival a viure pitjor.” En primer lloc, vull remarcar aquesta afirmació: “Rebaixar el nivell de vida no equival a viure pitjor”, sinó més aviat al contrari, a viure millor. Val la pena de desfer l’equivalència entre alt nivell de vida i bona vida. Ja sé que no és fàcil, perquè la puixança econòmica és gratificant i atorga una absència d’inquietuds punyents, però hem de reconèixer que és només una satisfacció parcial i encara de les necessitats inferiors, d’aquelles que poc ens diferencien dels animals. És una mena de droga que aliena i adorm les capacitats més típicament humanes: el coneixement, l’emotivitat, la comunicació socialitzadora i, en últim terme, l’amor com a do i regal gratuït. Apujar el nivell de vida no ens acosta al clímax de la felicitat, només ens proporciona petits i breus orgasmes, que, com més en consumim, més afamats ens deixen.

La segona remarca és per a la condicional amb què comença la frase: “Si volem que tothom visqui com nosaltres…” És un imperatiu que es recolza en la convicció que jo no puc ser feliç si els altres no ho són, talment com passa en la persona, que no pot ser feliç si l’estómac o els músculs o el cor o el cap li fan mal. Aquest sentiment de pertinença a una unitat global indissoluble i indiscutible ha de ser l’eix de qualsevol cultura lúcida i assenyada. El que resulta estrany i sorprenent és que siguem incapaços d’aprendre la lliçó que la tossuda realitat ens explica cada dia amb els fets més ordinaris: les convulsions i la violència que patim arreu només tenen una causa i una sortida, l’injust repartiment de les riqueses de tota mena i la suavització d’aquests desequilibris tan escandalosos. Només avançarem cap a una vida millor si maldem responsablement per aconseguir que els altres assoleixin un nivell de vida semblant al que volem per a nosaltres, que satisfaci els drets i les necessitats bàsiques de tothom.

La frase que encapçala aquest comentari proposa un programa de vida lúcid i engrescador. Algú podria dir que exigeix renúncies i sacrificis desproporcionats. Jo prefereixo afirmar que exigeix organitzar una jerarquia de valors, personal i col·lectiva, en la qual cada cosa sigui al lloc que li correspon. Que al cim hi hagi el compromís d’aconseguir una BONA VIDA, plena i joiosa per a mi i per als altres, i que quedi ben clar amb quines conductes l’anem construint i amb quines l’ensorrem. I que quedi ben clara la intensitat i la qualitat d’aquesta vida, mesurada no pas per la quantitat de coses que consumim, sinó pel gruix i la força d’allò que som: bondat, saviesa, compassió i comunió.