Revista Emporion

Viure en el rancor

4

Quan era nen i arribava a les mans amb el meu germà gran, la meva mare ens agafava tots dos pel braç i ens deia contundentment, mentre ens estrenyia amb les seves mans:

“Demaneu-vos perdó, ara mateix!”. I tots dos, encara que fos rumiant paraules gairebé inintel·ligibles, ens demanàvem perdó i tornàvem a caminar junts per la vida … fins a la següent agafada.

Molts anys després, quan li quedava poc  temps de vida, la meva mare, una bilbaïna de poques paraules, encara que moltes vegades eloqüents, em va dir que la rancúnia era pitjor que el càncer. Aquella convicció vingué a tomb de les històries complicades amb què es creuen les persones al llarg de la seva vida i que, com ella bé pensava, tenen o no tenen solució depenent que arrosseguin o no arrosseguin rancor.

Em vaig quedar amb la lliçó, vaig fer meva  la seva frase i la vaig incorporar a les meves conviccions personals més arrelades. I a més penso que ella tenia raó, no només pel que fa a les relacions personals, sinó en no poques situacions que podem presenciar quan traiem el cap per la finestra de la vida que ens envolta.

Sí, ja sé que la rancúnia no sol ser res més que la ressaca del dolor que, per profund, no es pot deixar de banda i que són moltes vegades les que no té remei per passar-la a l’oblit. Fins aquí no descobreixo res, com tampoc ho va fer la meva mare quan diagnosticà el problema donant-li una pàtina oncològica.

Però, mirant per aquesta finestra de la vida a la qual abans em referia, he arribat a pensar que hi ha un rancor col·lectiu amb més o menys virulència i descontrol que fa que les relacions dels grups i dels territoris acabin malament, pitjor, o fatalment. És quan llegeixes en un diari o escoltes en un informatiu que les decisions acaben supeditades al fet que desaparegui d’escena un determinat personatge de la vida pública, o que amb aquells que tenen idees i projectes propis no hi ha res de què parlar fins que deixin de pensar i aspirar com ho fan. O que, com a resposta al que acabo d’escriure, aquests últims decideixen demonitzar tot el que vingui dels qui no els escolten.

Sí, més o menys com si el meu germà i jo, quan érem nens, haguéssim decidit no fer cas del que la meva mare ens demanava i haguéssim crescut carregant, un cop rere l’altre, les alforges dels greuges. Hauria estat un mal assumpte.

Doncs des de tots aquests simplismes, fugint de la complexitat dels problemes tan seriosos que ens ocupen als espanyols, em pregunto si no serem una societat profundament rancorosa, a més d’altres trets perversos que no vull enumerar per no abundar en la caiguda de la meva autoestima.

Quan fa pocs dies el Brexit va fer sonar les alertes col·lectives de mig món, ningú dubtava que l’assumpte no tenia bona pinta. I no la té. No obstant això, passats la ressaca i el fogot, veig que els britànics no són, a la vista de les actituds i comportaments generals que ens arriben a través dels mitjans, persones excessivament rancoroses … o que si ho són, saben guardar les aparences magistralment.

S’imaginen vostès com hauria estat aquesta història al nostre país? Sí, ja sé que no som anglesos i que potser per això el rancor se’ns veu en ocasions des de molt lluny.

Comentaris