Revista Emporion

“Quo vadis”, Torroella?

10

Aquest article va ser escrit abans de la moció de censura que ha comportat canvis en el govern municipal. La reflexió que faig va més enllà de persones i grups conjunturals.

Torroella ha deixat de ser el que era per acostar-se a un model equiparable al de qualsevol població del seu entorn. Un canvi que no ens ha afavorit perquè ens situa en la grisor: ja no som la vila pionera, capdavantera i orgullosa de tantes iniciatives. Ara som una mediocritat més.

Un bon termòmetre del que estic dient és que sortim massa als diaris per temes que ens haurien d’avergonyir. Aquesta mutació que ens condemna a la vulgaritat no ha arribat de cop i volta, ni hem de buscar responsables únics; tots en som, de responsables. A la meva manera de veure, el pelegrinatge fins a arribar a aquesta meta eixorca que ara ens trobem el vam iniciar fa alguns anys i ho atribueixo, bàsicament, a dos factors de pes: el primer d’ells és als canvis socials de les darreres dècades que han provocat una creixent banalització de la vida i un escàs compromís per part de capes de la societat que abans es dedicaven a refer descosits. Per altra part, Torroella ha passat de ser un poble on tots ens coneixíem a un altre on convivim persones procedents de 63 nacionalitats, amb continus transvasaments com a conseqüència de les facilitats de desplaçar-se i la volatilitat dels llocs de treball. Un poble econòmicament força equilibrat s’ha convertit en un on es percep la pobresa a cada pas. Us proposo un senzill exercici per comprovar el canvi sociològic majúscul. Consulteu el Llibre de la Festa Major dels anys 1986, 1996, 2006 i el d’enguany, 2016, i repasseu els noms dels naixements de la secció “El pas del temps”. Compareu i comprovareu que en els 30 anys que separen la primera de les dates d’avui, la base de la població de Torroella ha canviat molt. Mai havíem experimentat una cosa semblant. No hem sabut estar atents i hem menystingut les necessitats immenses que suposa soldar aquesta societat global en el nostre món local. Benestar Social fa una feina encomiable i Càritas i tantes altres associacions i particulars, també. Però digerir semblant terratrèmol requeria una atenció de tot el cos social torroellenc i una bona direcció. Ha fallat, per inexistent, la política de mitjà  termini.

El segon element que explica el perquè Torroella no és el que era està estretament lligat al punt anterior i té a veure amb la manera de governar. Per dir-ho ràpidament: la professionalització dels polítics locals coincideix en un moment de precarietat laboral crònica, atur i sentiment d’inseguretat. Presentar-se en unes llistes ha deixat de ser, estic parlant en general, una opció romàntica. Els polítics locals gestionen excessivament el dia a dia, com ho farien en una empresa. Però un ajuntament no és una empresa, tot i compartir-ne algunes característiques. La gestió no és pas intranscendent, però qui es presenta per regidor ha de ser més que un gestor. És imprescindible, a més de ser persona d’una sola peça en qüestions ètiques, tenir un model i uns objectius a mitjà termini, a més de solucionar els temes del dia a dia. I, per què no?: un amor a Torroella a prova de les pressions dels interessos de partit. Quan els interessos de partit posen el nas a la política local, la solen esgarrar. Ens solen xeringar.

La dinàmica dels engranatges ben engreixats d’altres èpoques, quan la funció de l’equip que governava quedava vigilada per una oposició sensata, ha passat a una picabaralla contínua, amb relacions personals malmeses i en lloc de col·laboració entre els grups, s’entorpeix el normal funcionament dels uns i dels altres. És un espectacle depriment i aquest ambient de mesquinesa dissuadeix gent preparada a presentar-se de regidors. La professionalització de la política impulsa a mantenir-se en el càrrec perquè en depèn, en massa casos i en excés, l’economia familiar. Heus aquí que alguns pactes, i altres que es deixen de fer, no són el resultat de la lògica segons les afinitats de programes, cercant sempre el bé del poble, sinó que fa la impressió que tot queda mediatitzat pels càlculs de rendibilitat personal. Augmenta el desgavell, no hi ha possibilitat d’establir un projecte de poble i queda només la grisa gestió a curt termini.

La professionalització i la necessitat de permanència en el càrrec comporta actituds temorenques i la por és la pitjor aliada per qui aspira a elevar-se per sobre del fangar. La por és causa de tancaments, obvia escoltar, evita debats i converses profitoses, etc. La participació queda com un element decoratiu, d’aparador i de propaganda més que no pas un sincer diàleg enriquidor. La manca d’objectius a mitjà termini aboca fatalment a l’activisme per tapar la manca de polítiques i sense clars resultats benefactors per a la població. Un activisme que deixa exhausts uns tècnics necessitats de temps i calma per pensar, per formar-se, per enriquir-se amb contactes plurals i deixar de comptabilitzar les hores treballades com a principal signe de la seva solvència.

Quan pregunto “quo vadis, Torroella?”, em temo que llenço una pregunta a la paperera i això, si és així, és la millor prova d’on es troba avui Torroella. La seva regeneració social i política no ens arribarà pas de fora, sinó de la valentia per agafar la brúixola, o si voleu el GPS, que ens porti per la ruta que mai havíem d’haver deixat, això és, una Torroella respectuosa i educada, que sap sumar, que no deixa perdre cap talent, que no s’avergonyeix de ser culta i que s’anticipa a canvis inevitables amb una bona política de previsió i de preparació. Només així evitarem el populisme i la xenofòbia que ara mateix creix a Europa com la mala herba. No oblidem que el que més ens diferencia d’altres èpoques és que el canvi és un canvi continu. No deixarem de canviar i això exigeix l’atenció que reclamo.

Comentaris