Quim Monzó i la seva versió de “Frankenstein” de Mary Shelley

57

“La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.”
Francesco De Sanctis (1817-1883)

Aquest any es commemora el bicentenari de l’aparició de la primera edició de l’obra Frankenstein o el Prometeu modern (en anglès Frankenstein or The Modern Prometheus), de l’escriptora Mary W. Shelley (1797-1851), una obra que ha passat a ser una referència imprescindible del cànon literari occidental.

L’escriptor Quim Monzó (1952), un dels escriptors més singulars i populars del país, segons Esteve Plantada, i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2018, va traduir el primer text de la novel·la, de l’any 1818, perquè segons ell “conservava més la frescor i la virulència” que l’edició revisada per l’autora del 1831. La traducció va merèixer una subvenció del Servei del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Mary W. Shelley, per a molts la pionera de la ciència-ficció, és una de les grans escriptores de la història. Va escriure aquesta obra mestra als 18 anys.

Molta gent desconeix, però, que Mary W. Shelley, aquesta escriptora universal, en la seva novel·la -imaginada a Ginebra l’estiu del 1816-, no va posar nom al monstre creat i l’anomenà habitualment “criatura” o “dimoni”. Seria posteriorment, i gràcies a James Whale, a Boris Karloff i al cinema posterior, que l’imaginari popular anomena Frankenstein aquest personatge monstruós quan paradoxalment, en la novel·la, aquest és precisament el nom del seu creador, el doctor Víctor Frankenstein. A partir d’aquí i extret del seu context inicial, el mite ha fet el seu camí amb adaptacions teatrals, cinematogràfiques, televisives, còmics, Manga, fins a caure a vegades en la penosa banalitat de certa imatgeria popular.

El text explora temes com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, així com l’audàcia de la humanitat en relació amb Déu. D’aquí el subtítol de l’obra: el protagonista, en concebre i executar la creació d’un ésser humà a partir de matèria morta, intenta rivalitzar en poder amb Déu, com una mena de Prometeu modern que arrabassa el foc sagrat de la vida a la divinitat. En el títol, diu Laura Borràs, “ja hi ha el rastre d’Èsquil i de qui va desafiar els déus fent independents els humans mitjançant el coneixement”. També hi trobem reflexions sobre l’individualisme, la solitud, la por, el terror, l’heroisme, l’amor, la mort, l’ambició, el deure, l’honor i l’amistat.

El doctor Frankenstein, creador de la “criatura”, justifica la seva ambició científica desmesurada amb la reflexió que “ningú no pot concebre les seduccions de la ciència, tret d’aquells que les han experimentades”.

La “criatura” monstruosa, el personatge malèvol, terrorífic i assassí que dona joc a la història, és també un personatge “eloqüent i persuasiu”. I culte. Ha llegit i assimilat obres literàries com les de John Milton (El paradís perdut), Plutarc (Vides paral·leles) i Goethe (Les penes del jove Werther). Reflexiona textualment: “La possessió d’aquells tresors em va proporcionar un immens plaer.”

Paradoxalment, el monstre, d’entrada, no era malèvol. Inicialment, “el meu cor estava fet per a l’amor i l’afecte”.  “Em nodria d’elevats pensaments d’honor i de lleialtat”. Però posteriorment es converteix amb un ésser depravat i roí com a reacció a la incomprensió i al rebuig a la seva extrema deformitat física per part de tota la gent que l’envolta: “Ssoc malvat perquè em sento desgraciat.” “Els meus delictes són fills d’una solitud obligada.” “Però em resta la venjança”, que executarà com a contrapartida implacable contra el seu “creador insensible i despietat” i el seu cercle familiar i d’amistat.

Tal com assenyala Damià Alou, el relat de Shelley és una història de “solitud radical”, que té com a fills moderns els replicants de Blade Runner o el mateix Hellboy.

La novel·la és un dels mites més potents del romanticisme, amb un relat i un guió impecable i una història trepidant. Una obra immortal i un mite de petjada inesborrable, amb el mèrit afegit d’una lectura assequible i àgil malgrat els fonaments cultes en el quals es basteix l’obra. Hi trobem un grapat de citacions literàries i referències explícites o tangencials a autors clàssics que apareixen al llarg de tota la novel·la: Coleridge, Godsmith, Lord Byron, Dante Alighieri, William Wordsworth, John Milton (precisament, el llibre comença amb una citació seva), Homer, Xenofont, o Sèneca, entre d’altres.

Una novel·la fascinant, de lectura obligada, amb una acurada i àgil traducció del mestre Quim Monzó que la deixa a tast de tothom per a poder-hi reflexionar, debatre, somniar i sobretot gaudir-ne.

Bibliografia 

  1. Mary Shelley. Traducció de Quim Monzó. Edicions 62. La Butxaca. Barcelona 2017.
  2. Sebastià Bennasar. Ricard Ruiz Garzón redescobreix Mary Shelley, la mare de Frankenstein. https://www.vilaweb.cat/noticies/ricard-ruiz-garzon-redescobreix-mary-shelley-la-mare-de-frankenstein-dos-cents-anys-despres/
  3. Damià Alou. “Frankenstein: el monstre que volia ser home”. A: Ara. Dissabte, 5 de maig del 2018, pàgina 50.
  4. Laura Borràs. La literatura en un tuit. Símbol editors, 2017.
  5. Quim Monzó. 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Juny 2018. Òmnium.
  6. Sam Abrams. “Mary Wollstonecraft Godwin Shelley”. A: La República, núm. 15. Setembre 2018. Pàg. 41.