Revista Emporion

Què va dir el general Prim!

6

Estàtua general Prim -Parc de la Ciutadella-

Benvolguts lectors:

He complert ja 86 anys i em preguntava si, amb eleccions rere eleccions, arribaríem mai a ser el que érem als inicis d’una sublevació militar i d’una guerra fratricida que s’inicià el juliol de 1936. Tenia 6 anys quan va començar i 9 quan va acabar, però creieu-me si us dic que aquells 9 anys no tenen res a veure amb la d’un infant català que avui tingui aquesta mateixa edat. Fou molt pitjor!

Però del que ja havia dit el general Prim, president de govern, fill de Reus, en un discurs al Congrés dels Diputats l’any 1851, han passat 165 anys,  però  encara avui tenen plena actualitat: “Anem d’eleccions a noves eleccions, però malauradament les seves paraules no han perdut ni actualitat ni vigència.”
Permeteu-me que les recordi avui.

General Prim, Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de novembre de 1851, pàg. 1765
«Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (…) Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior.

»Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.

»Los catalanes, ¿Son o no son españoles? Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.

»El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepan a cual de las dos habrán de prestar su brazo robusto.

»¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles.

»Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos que para nada os necesitan.

»Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Catalunya talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza.»

Permeteu-me un afegit sobre el general Prim:  no gaudia de simpaties a Barcelona, però va prometre    “rectificar els seus errors, ser el campió del liberalisme progressista, defensar els drets catalans, especialment els econòmics, i erigir-se en màxim defensor de les llibertats ciutadanes”.

I el poble el va creure i va ser elegit, i va complir després la paraula donada al colpejar amb els seus discursos de gran talent el govern espanyol, sense deixar passar cap de les injustícies que es portaven a terme a Catalunya

Permeteu-me un aclariment: la Camància, Jamància o revolta centralista fou una revolta progressista que tingué lloc a Barcelona, entre setembre i novembre de 1843, contra els govern de Joaquín María López, que havia incomplert els acords amb la Junta Central per al derrocament del govern d’Espartero, produïda unes setmanes abans, i la violació de diverses disposicions en la constitució de 1837. El nom del romaní khamar (menjar), al·ludia despectivament als membres dels batallons de voluntaris (batallons de la brusa) que probablement s’hi havien apuntat per menjar de franc i cobrar els cinc rals diaris de paga.

Fou la darrera de les bullangues produïdes a Barcelona entre el 1836 i el 1843, i va representar el primer aixecament nítidament popular contra l’estat a Espanya. «La rendició comportà la submissió definitiva de Barcelona al govern espanyol i la fi d’una oposició organitzada a la centralització de les decisions polítiques endegada pel Partit Moderat

Existeixen, entre d’altres, dos verbs que sempre m’han fer pensar en les relacions Catalunya-Espanya: ENCAIXAR o ENCAIXONAR! Una petita diferència, quelcom més que semàntica, oi?

Certament, encara que similars no són sinònims en absolut, sinó ben al contrari!

Comentaris